En els últims temps sembla que s’ha produït una eclosió de dones escriptores, però investigacions recents han tret a la llum una genealogia llarga i robusta: sempre hi han estat.
Fa uns dies, la doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura Maria Lacueva Lorenz, publicava en X —l’antiga Twitter— una infografia que presentava una cronologia d’escriptores en la nostra llengua que es remunta més de deu segles arrere… «Però, com pot ser això?» —es deu qüestionar molta gent?— «On han estat fins ara?». Les preguntes són lògiques, en tant que els currículums de Llengua i literatura, i fins i tot els temaris de les facultats de filologia o de magisteri, segueixen orfes de noms femenins. I si qui ha d’ensenyar no n’aprén, es perpetua el desequilibri entre els referents literaris dels dos sexes. Una pèrdua, sens dubte, la de la meitat del talent de la societat, que no hauríem d’acceptar ni tolerar.
Segurament les respostes a les preguntes plantejades més amunt són diverses, però es resumeixen en una idea: el que fan les dones ha estat històricament privat de rellevància i, en conseqüència, amagat. Ens hem de seguir preguntant per què: és que potser el cromosoma XX dificulta la producció de literatura? Virginia Woolf, en Una habitació pròpia, desvetlava el ‘misteri’, i venia a dir que les dones, tradicionalment privades de la possibilitat de disposar del seu temps i el seu espai, difícilment podien excel·lir en tasques creatives, com ho és la literatura. Però a més, altres barreres han entrebancat tradicionalment la possibilitat de transcendir, entre altres coses per la infantilització i el menyspreu cap a les seues produccions.
Un altre factor, com assenyala la Doctora en Filologia, Ana López Navajas, impulsora del potentíssim projecte internacional Women’s Legacy, és la tria dels elements que s’ha decidit qualificar com a literatura, i com aquesta selecció ha deixat fora sistemàticament les creacions de les dones. Es refereix l’experta a materials com brodats, tapissos o cartes, produccions de caire intel·lectual dutes a terme tradicionalment per dones i de les quals alguna mostra queda… amagada darrere de la indiferència dels estudis que conformen els cànons.
I és que la criptogínia, o ocultació dels referents femenins (gràcies, Begonya Pozo i Carles Padilla, per la paraula i el concepte!) s’ha fet palesa i al llarg dels segles ha aconseguit que les xiquetes no es vegen reflectides en dones a qui voler semblar-se en camps com la ciència, la tecnologia, l’art i, per descomptat, la literatura. Per exemple, en el nostre àmbit lingüístic hem comptat pràcticament amb una sola autora anterior al segle XX, Isabel de Villena. Quina responsabilitat per a la religiosa ser l’única escriptora d’arreu del domini lingüístic, i que difícil de creure, si ho pensem bé, que no n’hi haguera cap altra capaç de crear literatura en català/valencià durant quasi cinc segles. Afortunadament, els segles XIX i, sobretot, el XX ens han proporcionat noms rellevants, com ara Mercè Rodoreda, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto, Maria Ibars, Beatriu Civera, Isabel-Clara Simó o Carme Miquel, i en les darreres dècades la llosa que impedia que les produccions d’autoria femenina transcendiren s’està clivellant definitivament i la llista d’autores és feliçment interminable. Per citar només alguns noms, Teresa Pasqual, Raquel Ricart, Anna Montero, Núria Cadenes, Gemma Pasqual, Anna Moner, Àngels Gregori, M. Josep Escrivà i tantes altres, conformen un panorama sòlid i divers… però sempre sembla que es troben una mica en la segona fila, i això ocorre més encara quan parlem de LIJ: Joana Raspall, Teresa Broseta, Pepa Guardiola, M. Jesús Bolta, Mercé Viana… i podríem allargar molt més la llista. Probablement, no s’ho acaben de creure. No ens ho acabem de creure.
Què és la ‘Literatura de dones’? Hi ha, potser, ‘Literatura d’homes’?
Deia M. Àngels Viladot en un interessant article publicat el 19/07/2019 que «Avui en dia, encara hi ha tot un món que continua creient-se que existeix una cosa que s’anomena “literatura de dones” mentre que tots els llibres que no estan escrits per persones que són dones s’anomenen simplement ‘literatura’». Es tracta d’una reflexió ben interessant, que posa el dit a la nafra. I és que, fins que no llegim lliures de prejudicis, fins que no puguem gaudir d’històries redactades, protagonitzades per homes o per dones, prescindint dels biaixos de gènere, fixant-nos simplement en la qualitat literària, en la capacitat per a bastir arguments creïbles, que ens enganxen, que parlen de nosaltres, que ens interpel·len, en què ens puguem reflectir sense trobar-los aliens, estarem deixant de banda una riquesa literària que ens pertany. Per això, llegiu llibres escrits per dones, gaudiu-ne sense prejudicis, atorgueu-los la confiança que se’ls ha furtat des de temps immemorials.
