Ximo Montanyés, director del Cefire Específic Artisticoexpressiu
Per què la dramatització, el teatre, l’expressió corporal, la dansa i la resta de les anomenades arts escèniques contribueixen a la formació integral de les persones? Per què l’ús de tècniques d’expressió dramàtica és una oportunitat rellevant a l’escola, a casa, allà on es fa un treball de creixement personal i social? I quin és el paper que pot jugar el text dramàtic en aquest univers?
Les tècniques d’expressió dramàtica estan sent un recurs didàctic i pedagògic cada vegada més utilitzat a les nostres escoles i en altres àmbits educatius. La demanda actual d’un aprenentatge significatiu, on tots els aspectes de l’individu es tinguen en compte: emocions, sentiments, actituds, valors, aptituds intel·lectuals, artístiques i socials, etc., requereix una metodologia que propicie un creixement personal que proporcione a l’individu una educació integral i integradora.
El que passa a l’escenari, entés en el sentit ample de la paraula, l’escenari que traspassa la quarta paret i totes les parets de l’edifici teatral tradicional, ha tingut al llarg de la història, i continua tenint, la virtut d’esdevenir una metàfora de la vida. I si en la vida tot és comunicació, el teatre és una de les manifestacions més complexes i creatives de la comunicació humana.
Deia Aristòtil que el teatre és en essència una imitació no de les persones, sinó de l’acció i la vida, de la felicitat i la dissort. I el dramaturg Arthur Miller que «el teatre no pot desaparéixer perquè és l’únic art on la humanitat s’enfronta a si mateixa».
I així és. L’expressió dramàtica ens permet confrontar, comprendre i interpretar la realitat i transposar-la al llenguatge simbòlic, exigeix diferents formes d’intel·ligència i obri una porta a la sensibilitat, la subjectivitat i la creativitat, tot conferint nous significats a les coses i permetent comunicar-los mitjançant produccions artístiques.
La pedagogia actual posa el focus en la transversalitat i les metodologies que conceben l’aprenentatge en un sentit holístic. I el que els anglesos anomenen drama, terme que aglutina les arts i tècniques dramàtiques, tenen la capacitat d’integrar molts llenguatges: verbal, icònic, corporal, musical. La paraula que pren de la llengua, i el cos la projecta a través de l’oralitat, amb l’ús adequat de la veu articulada; els sons i el ritme, de la música; el color i la forma, de les arts plàstiques i visuals; el gest i el moviment, del llenguatge corporal. I aquests signes els combina d’acord amb una sintaxi pròpia.
Cos, ment i emoció, expressió, comunicació i alfabetització artística, sentiment de grup i interacció social, motivació i aprenentatge significatiu, acció, reflexió i crítica. Què pot haver-hi més integral i integrador que fer teatre?
I, encara, el text dramàtic
Tot i que en la seua concepció actual, el teatre i les tècniques d’expressió dramàtica vinculades a ell han superat la referència textual i literària i també la merament espectacular, també hi és ben present i viu el text.
El text com a punt de partida o d’arribada. El text per ser representat o no. En paraules del gran dramaturg, director i pedagog teatral valencià, José Sanchis Sinisterra, llegir un text teatral ens permet assistir a una representació imaginària i fer de director virtual d’una posada en escena pròpia.
El llibre de teatre permet rellegir, aturar, anotar i aportar una “visió de l’obra diferent” de la posada en escena i, alhora, obrir les portes a viure l’experiència d’esdevindre actor i espectador. Els llibres de dramatúrgia encara ocupen un racó massa reduït de les prestatgeries a les llibreries i en el catàleg de les editorials. Caldria fomentar la lectura d’obres de la dramatúrgia contemporània pròpia i universal i del repertori teatral clàssic per obrir la possibilitat de posar el text com un element enriquidor més d’eixe univers expressiu, comunicatiu, funcional i educador que generen les activitats dramàtiques.
Article de la campanya «Fem visible la LIJ» de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura
