Premi Fundació Bromera al Foment de la Lectura modalitat d’intitucions públiques i centres educatius.
‘La Nostra Escola Comarcal’, cooperativa d’ensenyament ubicada a la localitat de Picassent (Horta Sud), ha complit cinquanta anys de compromís amb l’educació i amb la renovació pedagògica. Ens endinsem a descobrir els trets diferenciadors que la converteixen en «una escola que enamora».
‘La Nostra Escola Comarcal’, cooperativa d’ensenyament ubicada a la localitat de Picassent (Horta Sud), ha complit i celebrat recentment el seu primer mig segle de vida, un camí que compta amb una forta trajectòria consolidada dins del món de l’ensenyament valencià. El seu procés continu de desenvolupament al llarg d’aquestes darreres dècades, que l’han convertida en una referència no solament en l’àmbit local sinó també estatal i internacional, no s’entén sense el treball pioner de defensa de la llengua i promoció dels valors cooperatius que van portar a terme un xicotet grup de militants vinculats a moviments cívics i polítics de caràcter cristià a les acaballes del règim franquista i que assentaren les arrels del fecund moviment cooperatiu valencià modern.
Aquest grup, vinculat majoritàriament a l’organització ‘Joventut Agrícola i Rural Catòlica’ (JARC), va emmirallar-se en el moviment cooperativista basc nascut de la mà del sacerdot José María Arizmendiarrieta a la localitat guipuscoana d’Arrasate. A través d’aquesta experiència d’intercooperació formativa, cultural i empresarial que sintetitzava el seu esperit a través de la màxima «per a democratitzar el poder, cal socialitzar el saber», van poder imaginar nous horitzons que, fins aleshores, ni tan sols arribaven a albirar. Un dels projectes que van ajudar a posar en marxa fou el d’una escola on poder oferir als seus fills i filles una educació diferent, arrelada al medi i en la seua llengua materna: ‘La Nostra Escola Comarcal’. Avui celebren el seu mig segle d’existència amb la satisfacció d’haver construït un projecte cooperatiu, arrelat al territori i que basa el seu quefer diari en la participació activa tant de l’alumnat com de les famílies en el funcionament de l’escola.
El començament d’un somni
«La Nostra Escola Comarcal naix en un context polític i social molt determinat» recorda l’antic mestre, Albert Taberner, «era el final de la dictadura. El centre naix com un acte de rebel·lia contra l’escola franquista, que estava absolutament fora de la realitat. Era una institució autoritària, que havia fet fora la llengua del país, que ignorava el territori i els seus pobles. Davant d’eixa situació, un grup de pares i mares digueren ‘fins ací’, i es van plantejar un altre tipus d’escola per als seus fills i filles».
Després de l’escola ‘Tramuntana’, projecte nascut l’any 1968 a Torrent i pionera en l’ensenyament en valencià (actualment, després de ser refundada, es troba a Museros sota el nom de ‘La Masia’), ‘La Comarcal’, tal com la coneixen col·loquialment, va esdevenir el següent projecte d’escola renovadora i plenament en valencià que va existir al nostre territori, amb una vessant fortament reivindicativa de l’espai territorial de les comarques i apostant per la propietat col·lectiva de l’escola per les mateixes famílies.
En què es concretava aquest projecte acabat de nàixer? En paraules de Pilar Gómez, qui compta amb una llarga trajectòria a l’escola: «el nostre desig era el de construir una escola diferent per als nostres fills: a l’aire lliure, autosuficient, autoorganitzada i que fora molt respectuosa amb la llengua i amb el medi ambient. En el meu cas, era una cosa que valorava molt, perquè com a mestra de l’escola pública, que havia rodat per tot el territori, sentia que em faltava alguna cosa. Des d’un inici el projecte de l’escola el sentia com a meu, a mi m’atreia molt». Roser Martínez, antiga mestra i directora del centre, afirma, en aquest mateix sentit: «teníem molta il·lusió però no sabíem per on començar. Totes les novetats que ens arribaven de l’àmbit pedagògic ens cridaven molt l’atenció. Recorde el primer any que vam començar l’escola, l’any 1973. Al principi estiguérem a Villa Carme (Catarroja) mentre acabaven l’edifici de Picassent. Tant en aquest primer emplaçament, com en el definitiu a Picassent, només eixir de l’edifici et trobaves enmig de la natura, els xiquets estaven en plena llibertat. Els seus ulls no paraven de mirar, embriagats, a tot arreu. Sentíem que, per a estar començant, el que estàvem fent ja pagava la pena».
El centre naix com un acte de rebel·lia contra l’escola franquista
Albert Taberner, antic mestre de La Nostra Escola La Comarcal
L’amor i l’estima per fer una escola oberta que obrira la ment de l’alumnat i que acompanyara el seu creixement així com el de les seues famílies, sempre des d’una mirada crítica al seu entorn, estaven ben presents des d’un inici. «En un principi primava més la vessant política que les metodologies renovadores, ja que aquestes van anar arribant a poc a poc a mesura que nosaltres anàvem aprenent» recorda Albert, circumstància que van anar compensant gràcies als diferents espais formatius que van visitar i d’altres dels quals en formaren part. «Recorde amb molta estima l’Associació de Mestres Rosa Sensat a Catalunya i els cursos que féiem allí. També recorde Marta Mata, excel·lent mestra. Allí se’ns va obrir un món desconegut totalment, i on tot el que deien ens interessava. I ací també, a les Escoles d’Estiu del País Valencià, organitzades pels Moviments de Renovació Pedagògica i pel Colegio de Licenciados de Pedagogia de la Universitat de València. També estava el Grup Freinet valencià. Allí estàvem sempre nosaltres» aporta Roser.
L’afecte com a base i motor de l’aprenentatge
«Una escola naix, ensenya, aprén, observa, s’expressa, i arrela…». Així descriu Vicent Pardo, prolífic escriptor i antic mestre, el procés de creixement de l’escola al llibre commemoratiu del vinté aniversari de ‘La Comarcal’. Aquesta descripció, que juga metafòricament amb cadascuna de les fases de creixement i evolució que segueix un organisme viu al llarg de la seua vida, ens ajuda també a comprendre el procés de creació i maduració del projecte educatiu de l’escola. Tal com recorda Roser, l’esdevenir pedagògic inicial de l’escola es podria definir «des de l’eclecticisme», una reflexió que comparteix el mateix Vicent: «tot i que la influència del mètode Freinet fou clau, l’escola es pot qualificar d’eclèctica. Tanmateix, la majoria de treballs eren de manipulació i l’aprenentatge mitjançant el text lliure tenia una importància fonamental. A més, no hi havia massa llibres en la nostra llengua i calia improvisar a tothora; la majoria dels materials eren d’elaboració pròpia i a les aules hom feia un abundant ús de diferents mitjans d’impressió (impremta, vietnamita, coca de gelatina, màquina d’alcohol i, per fi, ciclostil)».
Una de les coses més boniques de l’escola és com els espais parlen, i en el cas de “La Comarcal”, cada racó té moltíssims recods.
Laura Pastor, antiga alumna de l’escola.
Recollint aquest món de simbolismes, a l’escola apareixen dos elements clau a l’hora de definir el seu quefer diari: l’espai i la ubicació. «Les aules es beneficiaren d’aquest ambient, vivíem oberts a l’espai que ens envoltava —el medi físic i natural— i dedicàvem molt de temps a conéixer-lo, obert als xiquets i xiquetes, a la seua expressió i a qualsevol opinió (l’assemblea era l’activitat més important, sens dubte)» afirma de nou Vicent. Una mirada que també comparteix Laura Pastor, antiga alumna de l’escola. Al respecte, afirma: «una de les coses més boniques és el tema de l’espai, de com els espais parlen, i en el cas de ‘La Comarcal’ crec que cada racó té moltíssims records. Pots anomenar el joc que feies a la garrofera, les converses que tenies en segons quins llocs, la mestra i l’activitat que vas fer. Re-caminar ‘La Comarcal’ és tornar a reviure tot això. Crec que això és una vivència impagable».
Pilar s’emociona, i des del somriure còmplice afig: «és cert, tenim la sort de tenir un entorn com el que tenim. Si volíem estudiar arbres, ens n’anàvem pel camp a buscar-ne. També estaven la granja d’animals i els campets, a través dels quals féiem els quaderns del medi. Recorde també amb molta estima l’elaboració del ‘FULL’, que abans s’enviava cada setmana a les famílies». Aquesta petjada i el foment de l’ús de metodologies que faciliten processos d’aprenentatge significatiu ha continuat any rere any. Ho certifiquen Empar Aguado, Clara Jiménez i Carla Carrió, mestres actuals de l’escola: «un dels eixos claus del treball diari al centre és la vivència de l’afecte com un motor clau per tal d’aconseguir un aprenentatge significatiu».
«Justament això és el que ha de tenir un bon mestre», interromp Albert: «en la meua opinió ha d’estimar els xiquets, a tots per igual. I també ha d’estimar l’educació i el tros de terra en què viu. Nosaltres a través dels herbaris coneixíem el nom de les plantes, féiem l’hortet, teníem el galliner, adobàvem les olives que arreplegàvem, féiem sabons… No podem estimar el nostre lloc al món si no el coneixem!». Traure el millor de l’alumnat i no deixar ningú darrere. Aquesta premissa continua, avui en dia, com una referència clara en el treball diari de l’escola. Carla, psicòloga i orientadora del centre, diu: «he pogut viure prèviament altres realitats laborals i puc confirmar que aquesta escola és diferent. No sols és una escola sinó una forma de vida. Amb la nova llei, la LOMLOE, ara venen moltes coses al voltant de la programació per competències. I ací a l’escola la veritat és que no ens ve de nou, ja treballàvem així des de fa molts anys. La sensació és que sempre anem per davant del que es vol inculcar a totes les altres escoles»
Una vertadera escola de famílies
La importància de les famílies dins del projecte de l’escola ha estat fonamental. «La Comarcal és el millor projecte que he conegut d’escola de pares i mares (…). En un primer moment, allò era pura militància de les famílies, d’anar a plantar els pins, anar a pintar les parets… tot ho van fer les famílies» contava al blog ‘Territori Educatiu’ Carmen Agulló, professora d’història de l’educació de la Universitat de València, en una entrevista sobre els orígens del cooperativisme educatiu valencià. En aquella conversa també recordava com s’estructurava la feina i la presa de decisions: «per exemple, abans de decidir que el laïcisme fora un dels eixos de treball de l’escola, llegien i es passaven lectures, feien tertúlies i les comentaven. Tot el que diuen ara tertúlies dialògiques i tot això, ja es feia abans de fundar aquesta escola. És a dir, no és una escola que naix ja amb uns principis sinó que els que la formen els van discutint».
«Una de les iniciatives que es van establir pràcticament des d’un inici fou l’escola de famílies, un projecte que sempre ens han agraït moltíssim perquè des del principi hem fet formació de tota mena, sobre emocions, sexualitat, participació… sempre hem estat al capdavant pel que fa a formació en temes referents a la llibertat, la igualtat i la cooperació» reflexiona Imma. Un treball de complicitat que, des dels inicis de l’escola, ha tingut continuïtat. «Ací, al principi, per tal de tirar endavant l’escola, hi havia comissions de tot: econòmica, organitzativa, de famílies, de pati, de fons de compensació (per tal d’ajudar a les famílies que no podien finançar l’escolarització dels seus fills)» afig Pilar. Una manera, en definitiva, de viure i fer cooperativa de manera activa i on els valors de la democràcia, la cooperació, la solidaritat, l’estima per la llengua, el territori i la cultura marcaven tots els eixos d’actuació.
Una comunitat que llig.
Un dels principis que caracteritzen el projecte educatiu de l’escola és el foment de la lectura. Al llarg de tots el cursos ‘La Comarcal’ es converteix en una «comunitat que llig plena d’activitats que fomenten que el món de les lletres siga el protagonista» tal com ens conta Imma, a través d’una sèrie de lectures que posen l’èmfasi, principalment, en obres escrites en la nostra llengua i que estiguen travessades per la igualtat de gènere i l’estima al territori. En aquest sentit, a través d’animacions lectores per part de les famílies, les amistats lectores, visites a la Fira del Llibre, a les biblioteques i a les llibreries, o mitjançant col·loquis amb els autors i les autores de les obres, l’alumnat va desenvolupant i potenciant el gust per les paraules i la lectura associant, per a sempre, la paraula amb l’afecte i el caliu.
La distribució dels espais a l’escola acompanya aquesta voluntat, tal com ens conta Noemí Martínez, mestra de Primària. Es tracta de «llegir en qualsevol moment i en qualsevol espai. Això genera una cultura d’estima cap a la lectura molt gran. Fa goig veure com estan llegint per les escales, els arbres, els bancs o enmig de la gespa. L’escola es converteix en un escenari perfecte on poder gaudir de la lectura sense necessitat de tenir un espai físic delimitat».
Una realitat que pren encara més força en el cas dels últims cursos de Primària i durant tota l’etapa de Secundària on, a través de la ràdio, es busca potenciar el foment de l’expressió oral. «Al llarg del curs organitzem tertúlies sobre els llibres que han llegit. Quan s’escolten aprenen a fer les pauses adients, a argumentar i a controlar el ritme, el to i l’expressió. La responsabilitat d’estar gravant en directe fa que l’aprenentatge siga molt significatiu» reflexiona la professora de Secundària, Elena Gregori.
D’allò local a allò global: el procés d’internacionalització de l’escola
A ‘La Nostra Escola Comarcal’, el concepte d’allò local i allò global s’entremescla constantment. Sembla estrany en un primer moment, ja que les primeres referències de l’escola normalment són la llengua i la referència comarcal. Res més lluny de la realitat, tal com afirma Raül Serrador, professor de Secundària i encarregat del projecte d’internacionalització de l’escola: «de vegades en escoles com aquesta, i en altres cooperatives amigues, se’ns titlla de ‘localistes’ i de referenciar-nos només en un territori xicotet, i és tot el contrari. En tot cas, aquest localisme et serveix per a entendre millor altres cultures i territoris que tenen una situació lingüística com la nostra». «Estimar el territori, la llengua i la cultura mai ho hem viscut des d’una lògica o mirada excloent. Mai» aporta Albert.
Raül, que no portava la idea d’acabar treballant com a professor de llengua, va arribar a l’escola el curs 1995/1996. «Estava la idea d’eixir, de fer coses fora, i això casava molt bé amb la meua idea i el meu perfil. Va ser una connexió, un idil·li que va funcionar molt bé. Crec que una cosa que han fet els intercanvis ha estat obrir l’escola». Aquesta voluntat, que es va materialitzar amb la realització d’intercanvis entre l’alumnat de l’escola amb centres de països com Alemanya, Polònia, Noruega, França i els Països Baixos ha suposat una eina diferencial a l’hora de valorar les llengües i la diversitat cultural que hi ha arreu del territori europeu. Al respecte, afirma: «a través dels intercanvis he vist la implicació de les famílies i és emocionant. Organitzar un intercanvi suposa molt d’esforç, però al final és molt dolç i molt emotiu. Es creen uns lligams impressionants. Els intercanvis suposen obertura en tots els sentits, posar en pràctica la interculturalitat i conéixer altres llengües. Es tracta de portar la realitat a l’escola. Són projectes amb un aprenentatge significatiu. Ja portem quasi trenta intercanvis i després de tantes generacions continua emocionant-me cada projecte».
Un present i un futur ple d’esperança.
Cinquanta anys després, ‘La Nostra Escola Comarcal’ afronta un present ple de reptes a través dels quals ha de consolidar el creixement viscut en les darreres dues dècades, quan va començar a doblar línies, tant en nombre d’alumnes com de professorat. Una vegada aconseguida aquesta fita, quines són les passes que cal donar? Els donem la paraula.
«Nosaltres encetàrem un procés, i ara la tasca ha de ser la de continuar sent una escola capdavantera en l’àmbit progressista. Cal seguir en la mateixa línia. Sobretot, cal continuar creient en les persones i amb la fórmula cooperativa» reflexiona Pilar. Imma, en la mateixa línia, afig: «ara cal continuar creixent des de la humilitat. Realment no arribem a valorar del tot la gran imatge que té l’escola fora d’aquestes portes. I això és perquè som molt humils. Hem de continuar creixent així, però també tenint clar que el nostre projecte emmiralla a molts altres».
«Crec que el futur cal deixar-lo obert a tot el que són innovacions pedagògiques i metodològiques per tal d’ajudar l’alumnat a aprendre. Ara, el manteniment d’eixe ‘esperit comarcaler’, la fórmula cooperativa, els valors lligats al que són la Declaració dels Drets Humans, la defensa de la democràcia, de la llibertat, del compromís… tot això ha de ser el que done continuïtat a l’escola. El Raimon a la cançó ‘Si em mor’ deia: ‘si em mor, que el cant siga ja realitat, i que les esperances siguen fets, i que d’altres continuen el que nosaltres continuem’. Espere que la gent que vinga continue incorporant innovacions i modernitat a l’escola. I que es continuen assumint els valors fundacionals de l’escola: un espai on la cooperació entre famílies, alumnes i mestres estiga al centre del quefer diari» comparteix Albert.
Al llarg de la conversa, acompanyant les paraules, sorgeixen mirades de complicitat, llàgrimes i somriures. Un ambient de cures i tendresa que recorda que el lema «Una escola que enamora» no tracta de mencionar paraules en abstracte, sinó que fa palesa que aquesta és una realitat palpable, que es materialitza cada dia a ‘La Nostra Escola Comarcal’. Roser agafa la paraula, emocionada: «jo ara escoltant-les a elles tinc molta fe que aquell projecte d’arrel cooperativa que vam iniciar està en molt bones mans. Hem complit la nostra feina».
Reportatge de Dídac Delcan, educador social.
