Premi Fundació Bromera al Foment de la Lectura modalitat col·lectiva.
La recuperació democràtica havia d’anar acompanyada, necessàriament, d’una manifestació cultural continguda tot i que ja presentava símptomes– abans de la mort del dictador. Després del 1975, i sobretot als anys huitanta, era l’hora de recuperar allò que s’havia negat durant dècades. La cultura tenia una nova oportunitat per a enfortir-se a Alacant després d’una època en què la valencianitat de la ciutat, intrínseca i visible a cada racó, adquirira
la normalitat merescuda. Fruit d’aquell ímpetu van sorgir diverses iniciatives. Potser la llibreria Set i Mig va ser la més pionera i alhora la més visible, però no l’única. El Club d’Amics de la UNESCO, amb l’empenta d’un
valencianitzat, José Vicente Mateo, qui havia arribat des de Múrcia per posar el debat de la identitat alacantina al centre, n’era un altre exemple. Com ho eren, també, les manifestacions polítiques d’una esquerra que havia incorporat l’imaginari valencianista als seus principis, tot i que més tard s’anirien diluint entre dilemes i càlculs electorals inútils. Entre tot allò, amb la democràcia ja aparentment consolidada als anys huitanta, la cultura estricta també prenia embranzida al caliu de molts entusiastes que miraven d’enfortir-la i de promocionar-la tant com fora possible. La Facultat de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, inaugurada en aquell context, esdevenia el refugi dels qui compartien inquietud per la recuperació del valencià i el lloc des d’on sorgiren tantes iniciatives amb referències indiscutibles com la de Lluís Alpera.
Però, perquè la cultura es generalitze, cal fer-la arribar més enllà de l’àmbit acadèmic. És així com s’explica el sorgiment d’iniciatives com la d’Els Dimarts Poètics de La Naia.
El punt de partida
La Naia era un bar ubicat al carrer Llauradors, al barri antic d’Alacant, quan aquest espai encara no s’havia transformat al servei estricte dels turistes. Els punks, els que envejaven «la Movida madrilenya», els hippies i els qui s’identificaven amb qualsevol tribu urbana i qualsevol estil musical emergent de l’època podien trobar al barri un racó en què gaudir, compartir i conéixer o aprofundir en els moviments que guanyaven terreny en aquells anys huitanta tan esperançadors.
Entre tots aquells locals d’oci, La Naia, regentat per Reme Perea, acollia la bohèmia alacantina amb músics, escriptors i protagonistes de la cultura local. El Forat i El Mitos complien, també, més o menys, amb aquella funció tan necessària i hui tan trobada a faltar en l’oci alacantí, que per sort encara ofereix algunes excepcions. El 1987, al caliu d’aquella efervescència cultural i de les ganes de generar espais compartits, el poeta Lluís Roda, que en aquell moment vivia a Alacant i estava a punt de guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia –atorgat per l’editorial 3i4– amb Sobre l’hamada, va inventar Els Dimarts Poètics de La Naia. Consistien en una sessió de lectura poètica, acompanyada de la participació del públic per a llegir poemes, parlar d’autors o discutir tendències.
Pocs mesos després, Enric Balaguer va agafar el seu testimoni per continuar organitzant aquella jornada, aleshores en un altre bar de l’època, La Revolica, a tocar de l’emblemàtic passeig Ramiro, separat de la platja del Postiguet per la carretera que arriba a Alacant deixant a la dreta el Raval Roig. Lluís Roda recorda que aquella iniciativa poètica «va ser molt personal», tot i que «va ser assumida col·lectivament». «Des del voluntarisme, sense cap mena de subvenció, vam començar a preparar Els Dimarts Poètics amb els referents que hi havia a Alacant», diu citant Lluís Alpera i Emili Rodríguez-Bernabeu. «El repte era mostrar-nos com una novetat cultural». Roda admet que, en aquell moment, les expectatives culturals «no eren molt clares». Ell mateix, com a professor de l’institut Miguel Hernández, va patir vagues d’alumnes contra l’obligatorietat del valencià.
«Calia aconseguir la normalitat cultural des del voluntarisme i amb quasi tot en contra», però no des d’una perspectiva «de militància o de resistència», sinó des d’un àmbit modern i acollidor. «I La Naia era això», explica, perquè la modernitat es concentrava allà. La intenció era que la gent trobara atractives les sessions organitzades, acollir públic universitari –allà hi van coincidir persones com Joan Borja, Carles Cortés, Josep Forcadell, Conxa Gilabert o Ximo Espinós, relata– i «fer que la gent s’hi puga expressar en igualtat de condicions: això és fonamental per a una cultura». Segons Roda, amb aquelles sessions van descobrir que a Alacant, malgrat tot, «existia una bambolla real i referent de la cultura en valencià».
Victòria Cremades se n’impregna
En aquell moment una estudiant, motivada per l’avidesa de la joventut, arriba des de Novelda a Alacant per a estudiar Filologia Catalana. Es tracta de Victòria Cremades, que descobreix La Rebolica –el bar on es continuarien fent Els Dimarts Poètics després de deixar enrere La Naia– amb unes companyes de curs. Hi va acabar assistint quasi totes les nits. «Quan no hi havia una cosa, n’hi havia una altra», recorda enumerant les tertúlies, la música i les jams d’improvisació. Per allà, per aquelles sessions poètiques, passarien autors com ara Marc Granell, Teresa Pascual o Manel Garcia Grau, cridats a ser capdavanters –alguns ja ho eren–, tot i que aquest últim va morir amb només 44 anys. Emili Rodríguez-Bernabeu o el ja esmentat, Lluís Roda, també tindrien sessions en Els Dimarts Poètics, que es van deixar de celebrar el 1989.
L’escriptor i catedràtic de Filologia, Enric Balaguer, seria qui acabaria organitzant aquelles sessions a La Revolica. Recorda que «Alacant tenia tan poques activitats en valencià que La Naia va ser tota una inspiració: hi havia la voluntat de donar a la ciutat una opció cultural, de qualitat, participativa i bonica, lúdica d’una banda i d’implicació intel·lectual de l’altra, popular i elitista alhora». A partir del 1989, Victòria Cremades, que començava a publicar poesia i a guanyar premis, creixia professionalment sense oblidar una de les experiències que més l’havia marcat com a poetessa. Els Dimarts Poètics només s’havien prolongat durant dos anys, però continuaven sent una referència i una inspiració. Va ser per això que quan aquell esdeveniment era un record emotiu d’aquella Alacant que es va quedar a mig fer, Cremades va trobar l’oportunitat de recuperar-lo.
La llibreria Pynchon & Co, ubicada al número 22 del carrer Segura d’Alacant, amb l’entusiasme del seu propietari Manuel Asín, oferia un espai i fins i tot patrocini –fins i tot es feia càrrec del cost de transport dels ponents– per a reprendre aquelles jornades culturals. Lluís Roda va ser preguntat per la possibilitat de tornar-los a fer amb el mateix nom, tot i haver canviat obligatòriament el local de celebració –La Naia, La Revolica i la totalitat d’aquells locals ja han desaparegut. Amb el sí esperable de Roda, i amb la resposta idèntica d’Enric Balaguer, Cremades va recuperar Els Dimarts Poètics, el 2022, 33 anys després de l’última edició, gràcies també a la implicació posterior del poeta Miquel Cruz, professor de l’IES Mare Nostrum, que s’hi va implicar sense dubtar-ho. «Vaig començar acudint a Els Dimarts Poètics com a assistent, i era una proposta atractiva. Quan Victòria em va proposar col·laborar no ho vaig dubtar: jo sempre intentava fer pinya per a omplir la llibreria amb companys i amics a cada sessió», explica Miquel Cruz, que defineix Els Dimarts Poètics com «una proposta atractiva, enriquidora i necessària per a una ciutat com Alacant».
La tornada d’Els Dimarts Poètics
L’1 de febrer del 2022 tornaven Els Dimarts Poètics de La Naia, ara a la llibreria Pynchon & Co. El format era el mateix, tot i que en un altre escenari i amb els canvis que el temps ha anat imposant, com ara la prohibició de fumar a dins dels locals. L’esperit es mantenia, mentre es multiplicava la il·lusió dels qui veien recuperar aquelles jornades culturals. Aquella primera edició de la nova etapa d’Els Dimarts Poètics la protagonitzava Lluís Roda, com a poeta ponent, presentat per Enric Balaguer. L’autor llegia poemes seus i el públic s’animava a rescatar altres escrits de Roda i a posar en valor la seua trajectòria.
La recuperació de l’esdeveniment era possible, en un primer moment, gràcies a la implicació del Cefire –Centre de Formació, Innovació i Recursos per al Professorat–, de la Conselleria d’Educació de la Generalitat, que subvencionava l’activitat per a cobrir les despeses de desplaçament i d’allotjament dels ponents. El director d’aquesta entitat en aquell moment, Agustí Fuertes, va posar Els Dimarts Poètics de La Naia al catàleg del Cefire, que atorgava certificació de tractament de poesia a l’aula als professors que s’hi matriculaven. Fuertes indica que «no podia dubtar a l’hora d’incloure l’activitat al catàleg: de literatura i poesia no en teníem massa cosa i Els Dimarts Poètics representaven una oportunitat magnífica per a donar a conèixer els poetes vius que escriuen en la nostra llengua». Fuertes també valora el fet que bona part de les autores de poesia siguen dones, la qual cosa atorga «perspectiva de gènere» a l’activitat, i que moltes es dediquen a la docència, la qual cosa representava una realitat que el professorat havia de conéixer.
Mari Carmen Sáez Lorente, autora de poesia infantil; Manel Alonso, autor d’una obra ben extensa; el mestre i poeta, Jesús Giron; i la poetessa alacantina, Gràcia Jiménez, van actuar com a ponents, el primer dimarts de cada mes entre març i juny del 2022, dels nous Dimarts Poètics de La Naia. Abans de les sessions, els ponents convidats proposaven a l’organització la persona que volien que els presentara. Si no la triaven, Victòria Cremades i Miquel Cruz escollien algun referent de la cultura a Alacant. A Roda, com s’ha dit, el va presentar Balaguer; a Sáez, Lliris Picó; a Alonso, Francesc Pastor –qui també es va implicar de manera decisiva en cada sessió–; i a Jesús Giron, que havia guanyat el Premi de Poesia Ciutat d’Elx, el va presentar Josep Martines, integrant del jurat que li va atorgar el guardó. Per últim, Carles Cortés, catedràtic de Literatura al Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, va presentar Gràcia Jiménez. Després de les presentacions, els ponents llegien poemes, recorrien la seua trajectòria poètica i tot seguit el públic era interpel·lat a intervindre o a continuar amb la lectura.
Un dels citats en l’anterior paràgraf, Francesc Pastor, poeta nascut a Mutxamel als anys seixanta, conta que ja va participar en les primeres edicions d’Els Dimarts Poètics als anys huitanta. Explica que, actualment, com en el moment en què es va crear, aquest esdeveniment és «nou i necessari», entre altres coses perquè «serveix per a fomentar l’ús de la nostra llengua i donar-li el valor que té dins de l’àmbit literari».
La segona edició consolida l’esdeveniment
El nombre de professors matriculats i la satisfacció dels assistents van motivar els organitzadors a preparar una segona edició, que es desenvoluparia en el curs 2022-2023. La represa d’Els Dimarts Poètics, novament amb la participació del Cefire, va servir per fer l’esdeveniment encara més gran. Maria Fullana, que havia participat en els primers Dimarts Poètics de finals dels huitanta, va ser presentada pel professor i escriptor Ximo Espinós per a inaugurar la nova temporada, sessió en la qual també van ser homenatjats Cèlia Ibàñez i Ricard Sancho, propietaris de la mítica i esmentada llibreria Set i Mig. Va ser el 4 d’octubre del 2022, i Pynchon & Co es va omplir com poques vegades s’havia vist. I no és que la llibreria acostume a estar mig buida.
Tot seguit, el primer dimarts de novembre, Juli Capilla i Mercè Climent, editors de Lletra Impresa i poetes, es van presentar mútuament com a ponents. El poeta de Sueca, Toni Prats, protagonitzaria la sessió del desembre presentat per Gràcia Jiménez; Anna Ballester oferiria la seua «Constel·lació poètica», un homenatge a les poetesses valencianes, presentada per la filòloga i professora de la UA, Maria Àngels Francès, al gener; Teresa Pascual participaria al febrer per a parlar, també, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), presidida per ella mateixa i presentada per Irene Mira, també professora a la UA; i al març, Els Dimarts Poètics van innovar amb un altre nou format, que era un diàleg entre les poetesses Maria Carme Arnau i Maria Josep Juan Ballester. Ja a l’abril, altres dos poetes, ara homes, Luis Ferri i Alfons Navarret, feien de ponents per a recordar Lluís Alpera amb un homenatge amb la presència del seu fill, David Alpera, i també amb la del seu gran amic, Emili Rodríguez-Bernabeu. Recordaven, de manera oportuna, quan Lluís Alpera reunia poetes i aficionats els dissabtes a la Seu Universitària d’Alacant per fer lectures que més tard es reflectirien en l’edició d’un llibre. Una manera de donar forma a la passió per la poesia i a les sessions organitzades per a expressar aquell amor. Al maig, l’il·licità Josep M. Escolano presentaria Manel Pitarch, procedent de Vila-real; i al juny, Maria Josep Escrivà tancava la temporada presentada per la professora Anna Esteve i amb l’ambientació musical d’Andreu Beneit, cantautor de Petrer.
La poetessa Gràcia Jiménez, fixa en aquestes sessions, considera que Els Dimarts Poètics esdevenen «un aparador de la millor poesia que es fa al País Valencià i més enllà», i que, alhora, aquests actes «ens han permés escoltar bona poesia i dialogar amb els autors que ens han visitat, fet que ens facilita uns coneixements i uns contactes que sempre fructifiquen en nous projectes», perquè «l’acció cultural s’alimenta amb l’acció cultural: com més coses fas, més coses imagines, projectes i realitzes». Jiménez també valora molt positivament la implicació de Victòria Cremades i de Miquel Cruz, així com de les entitats que hi han col·laborat. I d’altra banda, celebra que Els Dimarts Poètics s’estan convertint en un referent de la cultura al sud, i prova d’això és el fet que molts poetes d’arreu del domini lingüístic han manifestat el seu interés per visitar-nos. Els que han vingut de més lluny es queden sorpresos per l’aforament i l’acollida, i en aquest sentit estem trencant tòpics».
Nou curs, noves circumstàncies
El curs anterior, el 2022-2023, havia acabat amb l’arribada d’un canvi polític amb el qual accedien, a la Generalitat i als principals ajuntaments valencians, governs no massa apassionats pel valencià i per la cultura del país, per dir ho de manera benèvola. El Cefire, lligat a la Conselleria d’Educació, deixava de patrocinar aquells esdeveniments i Victòria Cremades va tocar la porta a les entitats que treballen per la defensa de la llengua. Acció Cultural del País Valencià, La Cívica-Escola Valenciana de l’Alacantí, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o, ja en l’àmbit acadèmic, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i l’Institut d’Estudis Catalans, es comprometien a patrocinar sessions –una per entitat– per garantir la continuïtat d’Els Dimarts Poètics de La Naia.
Marinela García, vicepresidenta d’Acció Cultural i referent de l’entitat a Alacant, ja va viure Els Dimarts Poètics dels anys huitanta i els recorda com un dels espais que acollien «el poc ambient que hi havia en català a l’Alacant d’aquell moment: era emocionant i il·lusionant poder trobar allò després de tants anys de dictadura». No és estrany, en aquest sentit, que la seua entitat es decidira a col·laborar en la continuïtat d’aquestes sessions.
Una altra de les entitats implicades és Escola Valenciana. Imma Garrigós, membre, reconeix que «el projecte és fonamental per a una ciutat com Alacant i per al sud del país». Explica que Escola Valenciana, «com la resta d’entitats que hi participen, considerem fonamental que la llengua tinga espais importants, més encara en ciutats un tant hostils com la d’Alacant, i tenint en compte que la política i l’entorn no ajuden massa, és fonamental visibilitzar aquestes iniciatives i que la població d’Alacant siga conscient que el valencià és important a la ciutat».
La primera sessió del nou curs, a l’octubre de 2023, no va necessitar de patrocini. Lliris Picó, secretària de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans i vocal de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, va presentar Francesc Pastor i Rafa Garcia Jover, dues persones totalment implicades en aquest esdeveniment i que viuen a Alacant, fet, que eximia de pagar trasllat i allotjament. Al novembre, la ponent seria Fina Girbés, autora d’Algemesí, que va ser presentada pel seu marit Enric Lluch, amb qui també comparteix professió i lloc de naixement. L’Institut d’Estudis Catalans va patrocinar aquella activitat i Lliris Picó ho justifica explicant que, «com a gestora cultural que ha col·laborat a fer possible la recuperació d’Els Dimarts Poètics de La Naia, cal dir que les idees són un punt de partida, però després cal materialitzar-les», i defensa que tant l’IEC com l’AELC, organismes en què Picó té un protagonisme destacat, «defensen la professionalització dels escriptors, i, per tant, aquestes activitats s’han d’assumir». Alhora, per a Picó, Els Dimarts Poètics suposen «un pas més a l’hora de fer d’Alacant una ciutat referent de la cultura en la nostra llengua, que ja ho és, tal com demostren Els Dimarts Poètics, una activitat estable i amb futur».
Un mes més tard, al desembre, l’assistència de la poetessa saforenca i acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Àngels Gregori, com a ponent, presentada per Carmina Prats –en aquell moment encara subdirectora de la Direcció General del Llibre–, va suposar un colp damunt la taula d’Els Dimarts Poètics, que amb una convocatòria massiva d’assistents es reivindicava com un esdeveniment consolidat. Aquella sessió va ser patrocinada per l’AELC, i La Cívica-Escola Valenciana de l’Alacantí se’n va fer càrrec de la següent, la del gener de 2024, que va tindre com a protagonista Josep Manel Agulló, guanyador del Premi Ciutat d’Elx, presentat per Lina Galiana. Agulló, qui també és clarinetista, i va afegir a la lectura una mostra musical amb aquell instrument. Al febrer, l’alzirenya, Alba Fluixà, presentada per Josep Antoni Fluixà, el seu pare, acudiria a Pynchon & Co com a ponent d’Els Dimarts Poètics amb el suport de Bromera, editorial que dona nom a la Fundació que el mateix Josep Antoni Fluixà va dirigir durant anys.
Al març, l’IEC s’implica en la sessió de poesia musical protagonitzada per Alba Asensi, que assistia amb l’arpa; i a l’abril, Gràcia Jimenez presentava com a ponent la saforenca, Encarna Sant Celoni, amb el suport de l’AELC. Encara no està tot dit. Ni de bon tros. Perquè al maig, amb l’empenta del Departament de Filologia Catalana de la UA, tota una Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya visitarà Alacant per a protagonitzar un nou Dimarts Poètic. Es tracta de Marta Pessarrodona, poetessa de Terrassa. La temporada d’enguany tancarà amb la performance de Begoña Pozo, subvencionada per l’IEC i presentada per les persones que representen l’ànima dels actuals Dimarts Poètics de La Naia, Victòria Cremades i Miquel Cruz.
El futur, assegurat
El curs 2024-2025 encara és una incògnita, però només hi ha una cosa clara: l’esdeveniment es tornarà a fer i ja hi ha propostes tancades que no es poden desvelar. Tot, explica Victòria Cremades, «és el resultat de les persones que hi han apostat i que ens fan estar cada dia més il·lusionats» amb l’esperança i el deute pendent de multiplicar la presència de públic joves gràcies a la participació de poetes d’edats més primerenques. Fins ara les sessions mai no han comptat amb menys d’una vintena d’assistents. En algunes, fins i tot, se n’han superat els seixanta. És la bona rebuda d’un esdeveniment poètic que és el resultat «d’una il·lusió, d’una passió per la poesia i perquè a Alacant hi haja un espai d’expressió artística en valencià», resumeix Cremades. Aquest objectiu, tan aparentment simple però realment tan complicat, s’ha complit amb molt bona nota.
Reportatge de Manuel Lillo i Usechi, periodista.
