Premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2025. Modalitat individual.
El teatre està en silenci, encara és prompte perquè comence la fun- ció. El teló està pujat i en l’escenari els actors van atrafegats amunt i avall, parlant a soles, evocant i repassant diàlegs i monòlegs, mirada perduda al cel. Els fusters acaben de muntar els decorats. Algú fa proves de llum i en un racó s’acaben de donar algunes puntades al vestuari. Tot està a punt, només falta una cosa: el text, l’obra, les paraules. En el centre, en silenci, hi ha l’autor. Una taula, una cadira i un flexo que il·lumina la taula i el rostre d’un home que escriu, que pensa i escriu, que ha dedicat la vida al teatre, a un teatre «compromés, d’idees, de personatges i en valencià». Amb tots vostés: Rodolf Sirera.
És la segona vegada que vinc a casa de Rodolf Sirera a compartir un matí i a parlar de teatre, de la seua infantesa i joventut, de la València estimada, de com han passat els anys i tants escenaris. Ací al carrer de Quart, en una casa moderna, dins d’un edifici històric, es respira un ambient teatral: llibres, fotografies, cartells de funcions, records, estatuetes dels premis Max —cinc en total—, una maqueta immensa i preciosa amb trens. És un espai molt agradable. Rodolf, sempre amable i acollidor, parla amb calma, content de recordar, de compartir; per ell desfila tota una vida, molts teatres… Molts detalls a casa seua evoquen el teatre. Li pregunte: «Què té el teatre que no tenen la resta d’arts escèniques?» Em mira, hi pensa uns segons i diu: «És un món de molta vocació, amb molts alts i baixos. Per això, quan entres a veure una obra, de vegades resulta molt emocionant: veure els actors, el públic, el silenci. El teatre té aquesta possibilitat màgica, però perquè el teatre es consolide necessitem resistir i apostar; ací ens fa falta això, apostes fermes i sensibilitat. Alguns, en el seu dia, vam fer l’aposta pel teatre en valencià i ens hi hem mantingut ferms».
La vida de Rodolf Sirera (València, 1948) és una enorme aventura escènica, dedicada al teatre i al món de l’audiovisual. Dramaturg que de jove també es va pujar als escenaris, prompte va decidir que es trobava més a gust darrere del públic: «Vaig ser actor de molt jove, quan els grups de teatre tenien molta voluntat, però poca pràctica. Aviat vaig veure que el meu lloc no estava damunt de l’escenari». Aquella passió pel teatre no venia del buit, del nores. Des de ben menut, Rodolf anava al teatre sempre que podia, sobretot els diumenges. Coneixia els actors, la majoria amateurs, i el teatre era un terreny en el qual es movia amb facilitat i goig: «De xiquet vaig viure el teatre a casa meua. Era una època amb molts teatres: l’Eslava, el Serrano, el teatre Russafa, el Principal, i molt de teatre amateur dominical, amb sarsueles i betlems. Al Talia, que era la Casa dels Obrers, cada diumenge es representava una obra diferent, i com que mon pare anava a fer-ne la liquidació, ma mare i jo teníem entrades sempre que volíem».
El seu pare pertanyia a la directiva de la Casa dels Obrers —lligada al sindicalisme catòlic d’abans de la República— i tenia dret a una llotja en les sessions dominicals. Rodolf, sa mare, i en ocasions algun amic, com ara Paco Pérez Moragon, hi anaven sistemàticament a la primera sessió de la vesprada. Allà Rodolf va veure molt de teatre, teatre de repertori: obres del Segle d’Or i d’autors de l’època. Un ventall de propostes que el predisposarien per a un enverinament sense antídot possible: El verí del teatre.
Reportatge de la Fundació Bromera de Rodolf Sirera
Dies de jocs, carrer i els miracles de Sant Vicent
Però anem més arrere en el temps encara. Situemnos en els carrers de Ciutat Vella on ell va créixer, en aquell ambient menestral d’oficis i botiguers, en aquella València que s’omplia d’altarets en primavera per a representar els miracles de Sant Vicent. En anades i vingudes entre sa casa, les botigues i l’Escola Pia: «Vivia en un barri autosuficient, on hi havia de tot… Al meu carrer hi havia fins i tot una forja, a la plaça de Santa Úrsula, on es ferraven els cavalls. I una carboneria, i una bodega on es venia oli a granel, i una fusteria, i un forn…».
Rodolf va nàixer quan els seus pares ja duien molts anys casats. En aquella època era estrany que una parella tinguera el primer fill quan s’acostaven a la quarantena, però així vingueren les coses. El pare de Rodolf era comptable i treballava per a una empresa de saladures. En aquella època era un negoci que donava diners perquè a les comarques de l’interior, també a Aragó i a Castella, l’únic consum de peix possible eren les saladures, i més quan s’acostava la Quaresma: sardines de bota, bacallà i aquesta mena de coses. Per tant, podem dir que hi havia certa estabilitat econòmica a la llar. A més, el pare feia de comptable també en altres negocis, tot i que, en alguns casos (miracles de Sant Vicent, la Casa dels Obrers) ho feia de manera altruista.
Els pares de Rodolf i Josep Lluís eren dues persones cordials i sensibles a la cultura, casa seua estava oberta als amics, hi havia harmonia i tolerància i, sobretot, un interés perquè els fills estudiaren i traçaren un camí; i tant que el van traçar. Respecte a la relació amb la llengua, durant la infantesa, Rodolf, com pràcticament tots els xiquets de la seua generació, va ser educat en castellà. Però des de ben aviat Rodolf, esperonat per un dels seus professors a l’Escola Pia, va triar conscientment i voluntàriament la llengua del país com a instrument per al seu teatre i la seua vida. Així, sempre ha escrit en valencià les obres de creació.
Els pares de Rodolf i Josep Lluís eren dues persones cordials i sensibles a la cultura, casa seua estava oberta als amics, hi havia harmonia i tolerància i, sobretot, un interés perquè els fills estudiaren i traçaren un camí; i tant que el van traçar. Respecte a la relació amb la llengua, durant la infantesa, Rodolf, com pràcticament tots els xiquets de la seua generació, va ser educat en castellà. Però des de ben aviat Rodolf, esperonat per un dels seus professors a l’Escola Pia, va triar conscientment i voluntàriament la llengua del país com a instrument per al seu teatre i la seua vida. Així, sempre ha escrit en valencià les obres de creació.
Anys de lectures i de teatre
A poc a poc va anar entrant en l’adolescència i la joventut, explo- rant la ciutat i el camp com a scout. Eren anys de caminar, parlar i llegir, com ha escrit Francesc Pérez Moragon: «Comunicant-nos-les, comentant-les, emprenguérem lectures més serioses que les que ens havien acompanyat fins llavors. Per a mi són inoblidables Els Buddenbrook o El crist de nou crucificat —aquesta, en català, d’El Club dels Novel·listes—, que vaig poder llegir gràcies a Rodolf o, amb més precisió, al fet que un germà del seu pare era empleat distingit a la llibreria Bello, del carrer de les Barques, i li les passà». Rodolf Sirera fou des de ben jove un gran lector, també de teatre, com ell mateix conta: «Quan jo era xiquet, i també de jove, hi havia col·leccions de teatre i la gent les comprava i les llegia. Eixa tradició es va trencar i s’ha perdut l’hàbit de llegir teatre, encara més, hui en dia la gent s’espanta de llegir teatre. El teatre llegit i el teatre representat són coses ben diferents. Hi ha molta gent ara, fins i tot dins del món del teatre, gent que s’hi dedica, que no llig teatre, com si les obres només tingueren sentit sobre un escenari, i s’ha de llegir teatre perquè s’hi aprén molt. Per a escriure i dirigir teatre —insis- teix Rodolf— has de saber per on respiraven Sòfocles, Eurípides, Calderón, Lope de Vega, Shakespeare, Molière i tants altres».
També eren anys de cinema
Hi havia igualment el cinema. València era una ciutat amb moltes sales de cinema. També n’hi havia als pobles pròxims, on es podia anar en tramvia. Rodolf Sirera hi anava sovint. En pocs anys va veure un centenar de pel·lícules de tota mena en locals de València. Al seu barri i als més pròxims hi havia un grapat de sales, com ara el Valencia Cinema, davant de sa casa; l’Espanyol; el Palacio; el Colón, al carrer de Carnissers; el Versalles, o el Savoy, sempre sales de segona i tercera reestrena ja que l’economia no donava per a més. Aquell jove estudiós i amb inquietuds era, doncs, un dels alumnes més distingits dels escolapis, amb iniciatives i idees. Tot això propicià, durant els últims cursos del batxillerat, que iniciara, en companyia de Moragon i altres companys, alguns projectes teatrals i de revistes estudiantils, com ara Siempre Listo, òrgan de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de València, i Gavillas, una publicació mensual de les monges franciscanes amb una mica de llibertat. Així, muntaren al teatre del col·legi una obra inspirada en una representació de Llum de gas, vista a la Televisió Espanyola de primeries de la dècada de 1960, i, quan ja estava a la Universitat, Guillermo Tell tiene los ojos tristes, de Alfonso Sastre. Aquella primera etapa, paral·lela als últims anys del franquisme, era una època encara complicada, com explica Rodolf: «Era molt difícil fer teatre, estava encara controlat per la censura i féiem un teatre d’urgència i contra tot, fins i tot contra la cultura. Allò ens va servir per a entrar en contacte amb realitats diferents». Així les coses, en els seus inicis com a dramaturg, Sirera, junt amb alguns companys de l’Escola Pia, s’interessà per l’avantguarda europea i espanyola, per autors com ara Samuel Beckett o Fernando Arrabal. Un poc després, va crear amb aquests companys el Centro Experimental de Teatro, primer amb muntatges clàssics i en castellà, però aviat començaria a escriure obres en valencià, com La pau (retorna a Atenes). S’hi estrenà a Burjassot, el 1979, i fou una obra que tingué ressò i èxit als locals i circuits més aviat marginals on es va representar. Amb aquesta obra, Rodolf Sirera començà la seua trajectòria teatral, sense precedents entre nosaltres. Ben prompte, el Centro Experimental de Teatro passaria a dir-se Centre Experimental de Teatre.
S’alça el teló: els inicis com a dramaturg
L’Escola Pia és clau en els inicis de Rodolf Sirera com a futur dramaturg professional. Al si de l’escola participarà en els primers muntatges teatrals i prendrà contacte amb la dramatúrgia. Hi ha una sensibilitat i una predisposició que li venen des de ben menut i que ara qualla d’una altra manera, ja de camí a la universitat i en un ambient on molts joves busquen aires nous i llibertat per totes les escletxes possibles: en l’excursionisme, en la literatura, en el cinema, i també en el teatre. Amb tot, Rodolf Sirera fou un autodidacte en molts aspectes: «Vaig ser molt autodidacte, vaig aprendre a escriure teatre a base de llegir i escriure. Havia vist molt de teatre, moltes funcions, però havia d’aprendre molt, els primers anys era tot un poc intuïtiu, i vaig començar a escriure coses ben diverses. D’aquella època és Plany en la mort d’Enric Ribera, que es va presentar a Barcelona l’any 1977, dirigida per Joan Ollé. Aquesta obra es va representar també recentment per Carme Teatre, dins d’un cicle on van repassar la història del teatre valencià des del segle xix fins al moment actual. Allò era mig muntatge, mig lectura i la gent quedava molt sorpresa. Intentava adaptar en cada moment les meues obres al que podíem fer amb la companyia que havíem fundat, El Rogle, fins que el 77 vam tancar. Féiem un teatre molt independent i amb un punt autodidacte. En aquell moment la llengua no entrava en el teatre tan fàcilment i ens preguntaven: «per què volíem fer teatre en valencià si els obrers no parlaven valencià». Dubtes que, per cert, també es plantejaven a Barcelona».
Rodolf Sirera va optar per un teatre més polític, amb el grup El Rogle (1972-1977), format pels germans Sirera, Alfred Mayordomo, Juli Leal, Marilena Casanovas, Mercé Trull i Claudi Arenas. El seu objectiu era muntar exclusivament teatre en valencià i acon- seguir-ne la professionalització, com indicaven en el «Manifest del Teatre Valencià», publicat pel diari Levante, el 5 de febrer de 1974. Reivindicaven un teatre actual i en valencià, tota una renovació, sense abandonar els clàssics. Hi intervindran amb força Rodolf Sirera i el seu germà, Josep Lluís, amb qui escriuria diverses obres on posen en escena, de manera crítica, la realitat política i social valenciana. «El teatre i la literatura han de copsar la realitat, la literatura que acaba fugint de la realitat és una cosa que no funciona», insisteix Rodolf. I continua: «Tots dos vam estar en contacte amb el teatre des de ben joves. Ell es va dedicar més a l’ensenyament i a la investigació, però, quan vam començar en el teatre, Josep Lluís em va donar seguretat, amb una sèrie d’obres de tipus històric. Ens donàvem suport l’un a l’altre, jo amb la pràctica teatral que ell no tenia i ell amb la capacitat d’abastar una època i una visió històrica extraordinària. En algun moment vam escriure de manera que ens repartíem escenes, com el muntatge de l’òpera El Triomf de Tirant, amb música d’Amand Blanquer, de 1992, que s’estrenà al Principal i del qual només es conserva una gravació per a RNE. En general, ell treballava més el vessant històric, un teatre més social, de conflictes, i jo el vessant més personal, més d’emocions».
Rodolf Sirera ha recorregut molts escenaris, alguns amb el seu únic germà, Josep Lluís, sis anys menor que ell i mort el 2015, quan encara podia haver fet tantes coses. Poques vegades dos germans troben la sintonia, l’harmonia i l’equilibri per a produir junts una obra sòlida, atractiva i de qualitat com van fer ells.
La gestió cultural: l’art de programar
El teatre està buit, no hi ha funcions, no hi ha públic, s’ha acabat la temporada, però no s’ha acabat la faena; ara cal continuar, programar. Programar i pensar en la pròxima temporada, contactar amb companyies, fer propostes i apostes, gestionar. Una faena d’equilibris, on s’ha de jugar amb factors ben diversos: gustos, públic, diners, modes i sovint, massa sovint, circumstàncies polítiques. Programar és una faena complexa. Rodolf Sirera ha conegut des de ben a prop el món de la gestió i de la programació cultural: «Programar és tot un art, s’ha d’encertar i és molt arriscat perquè, en aquest país, els gestors culturals sempre depenen de la política».
A final dels anys setanta i, sobretot als huitanta, Sirera visqué una època intensa de gestió cultural i posada en marxa de projectes, com ara Sagunt a Escena. Foren anys de muntar les bases d’un teatre públic: renovar el Teatre Principal, obrir-lo a més opcions, actualitzar-ne les tarifes i atraure públic, el de sempre més el nou. Com diu Sirera: «Calia apropar el teatre a la gent i viceversa, calia activar i promoure el teatre valencià. Fins a aquell moment no s’estrenaven produccions pròpies valencianes, i això va canviar, però també vam obrir les portes a la dansa, al jazz, al teatre infantil. Entre 1981 i 1984 vaig gestionar els teatres de la Diputació, el Teatre Principal i la Sala Escalante, i em vaig encarregar de posar en marxa el festival de teatre Sagunt a Escena. Van ser uns anys clau perquè vaig entrar en contacte amb tot el procés, els primers anys amb Armando Moreno, el marit de Núria Espert, i vaig conéixer de prop el teatre professional. Van ser anys d’assentar les bases d’un teatre públic i institucional, i també d’escriure».
Sagunt a Escena fou un dels altres grans reptes per a Rodolf Sirera: «Sempre he trobat que a Sagunt a Escena li ha faltat projecció i mitjans per a estar entre els millors festivals d’estiu. El vam estrenar amb una representació d’Èdip dirigit per Stavros Doufexis. Després hi van vindre obres molt bones de Mèrida i Barcelona, però a Sagunt han faltat sempre eixos grans muntatges que convoquen molts espectadors i, en part per això, Sagunt a Escena no ha tingut mai la projecció ni la visibilitat que sí que tenen altres festivals d’arts escèniques d’estiu». Ho diu amb una mica de pesar. Un pesar compartit amb molts dels qui es dediquen al món del teatre i de les arts escèniques, una aposta gens fàcil, so- bretot en una cultura tan pendent del fil de les subvencions i dels capricis dels polítics de torn.
Un canvi de rumb: l’arribada a l’audiovisual
Posteriorment, vingueren els anys daurats de l’audiovisual, un repte i un món nou on Rodolf Sirera va fer una immersió llarga i fructuosa: trenta anys d’experiències amb sèries diferents, molts guions i tota mena d’experiències. En conjunt, més de cinc dècades dins del món del teatre i de les arts escèniques, perquè en realitat Rodolf no va abandonar mai el teatre: «Vaig entrar al món de l’audiovisual gràcies a Josep Maria Benet i Jornet. Eren els anys 1994 i 1995. I ací estàvem, inventant la nostra ficció televisada. En aquell context, la telenovel·la, una sèrie diària, era l’opció més econòmica. El que passava era que no hi havia guionistes, perquè els guionistes de cinema ho consideraven un gènere menor; per això van acudir a la gent del teatre, perquè la telenovel·la té molts elements teatrals. Vaig començar a València, però després me’n vaig anar a Tele 5, a Madrid. I al cap d’uns anys vaig canviar de projecte i vam crear «Temps de silenci», una història de Barcelona i Catalunya des de la República fins a la recuperació de la democràcia. Va ser un gran èxit i vam perllongar la història fins a l’any 2000. En guarde molt bon record. Un temps després vam posar en marxa, per a TVE, Amar en tiempos revueltos, sèrie que també vaig coordinar, i que va durar 7 anys, amb més de 1.700 capítols. Eren temporades amb principi i final, i tenien molt d’èxit. Poc després vaig fer l’adaptació de La catedral del mar i la segona part, Los herederos de la tierra».
Rodolf estigué uns anys caminant entre dos mons: les sèries i els escenaris. Al llarg de la seua vida, hi hagué èpoques de més producció, de més escriptura, i d’altres de «sequera teatral», per dir-ho així, o simplement d’altres dedicacions. En el seu cor i en el seu cap, però, sempre ha estat el teatre fent de les seues.
Tot això són raons de pes perquè la Institució Alfons el Magnànim haja recollit les seues obres completes en dos volums mag- níficament editats, amb una introducció molt llegidora de Ramon X. Roselló, Rodolf Sirera. Teatre complet. A més, en breu, i com a peça clau, n’eixirà un tercer volum amb les obres que va escriure conjuntament amb el seu germà, Josep Lluís Sirera.
Rodolf Sirera, els joves i la lectura
Sirera està considerat un dels autors teatrals contemporanis més reeixits i l’intel·lectual teatral més influent del nostre territori. Ha escrit més de quaranta obres i la seua trajectòria ha sigut reconeguda amb premis com el Serra d’Or, el Nacional de Teatre de Catalunya o el Max de Teatre. Parlar de Rodolf Sirera és, per tant, parlar també d’hores de lectura i literatura. Ell, gran lector de teatre, ens ha mostrat i ensenyat que el teatre també es pot llegir, que es pot gaudir en solitari, debatre, comentar i compartir com a text i com a experiència lectora.
Part d’aquesta experiència l’han tinguda molts dels estudiants valencians que, des de fa anys, lligen i treballen a les aules i que, en molts casos també, veuen representades, obres com ara El verí del teatre, entre altres. Gran part de l’obra teatral de Rodolf Sirera la trobem encara en actiu i reeditant-se, en editorials com ara Edicions Bromera, on podem llegir Indian summer, Trio, El triomf de Tirant, La partida, La princesa del desert, Dinamarca i Clandestins, entre altres, algunes de les quals escrites juntament amb Josep Lluís Sirera. I, en l’editorial Andana, El deute, per posar-ne alguns exemples. Tot plegat, un llegat lector d’alt voltatge i influència en diverses generacions. A més a més, Sirera ha adaptat teatralment textos d’altres autors. Especialment, han tingut molta difusió les seues versions adreçades al públic juvenil.
Tot tipus de teatre
L’obra de Rodolf Sirera és molt diversa i rica, ha estat objecte d’anàlisis acadèmiques, jornades d’estudi i altres indagacions. En resumir punts centrals del teatre de Rodolf Sirera, Rosselló destaca: «En l’escriptura de Sirera no només és significatiu què se’ns conta, sinó com ens arriba allò que és contat, on la forma […] ens col·loca davant l’accés a la història, a allò que va succeir, a allò que és sabut o no, a allò que és un secret o s’oculta… Quin accés tenim a la veritat? O, millor, és possible accedir-hi?».
Fotografies de Rodolf Sirera als Premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2025
Rodolf Sirera ha fet teatre experimental, teatre de grans públics, infantil, comèdia, teatre d’intriga, històric, sainet, cabaret… Li pregunte amb quin es troba més a gust i em diu: «De tot allò que he fet, algunes coses han estat equivocacions, no ho podem encertar sempre. La meua relació amb El verí del teatre és una mica angoixant. Era una obra que estava escrita per a TVE, en el seu canal de Catalunya, i que després va anar a Madrid quan Lluís Pasqual era director del Centre Dramàtic. Fou un èxit, la van traduir a diferents llengües i se’n van fer muntatges ben diversos. I el que passava és que cada vegada que algú m’escrivia o sonava el telèfon, sempre volien tornar a la mateixa obra i allò va acabar esgotant-me. Amb el temps m’hi he reconciliat. Però si he de triar una obra meua que especialment m’haja arribat és Dinamarca. Altres obres que han deixat en mi una petjada important són les trilogies històriques escrites amb el meu germà, Josep Lluís, Cavalls de mar, dirigida a Barcelona per Josep Maria Flotats, Silenci de negra, respecte a la figura de l’intel·lectual davant de la societat… També guarde molt bon record dels muntatges amb Carles Alfaro, com ara el de Dinamarca, o el musical Tic-Tac, amb Carles Alberola i Pasqual Alapont». Al capdavall, com ell mateix diu, és una qüestió d’equilibri: «Cal treballar des de l’equilibri entre allò que ens agrada com a autors teatrals i allò que pot agradar als espectadors, acceptant el dret a equivocar-nos, però analitzant errades i esmenant-les».
Per tot això, pels èxits, per les decisions, per l’espenta, pel compromís i la dedicació, i perquè és de vital importància celebrar la cultura, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura torna a celebrar una festa en la qual Rodolf Sirera és enguany un convidat molt especial, admirat i guardonat: Enhorabona, i gràcies per retornar-nos el plaer de llegir bon teatre!
Reportatge escrit de Lourdes Toledo.
