Premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura. Modalitat d’institucions.
Amparo Pons no es vol directora de res. «No em poses directora», demana, a l’inici de l’entrevista que li fem per a donar compte de la campanya «Espanta la por». «No m’agrada directora, perquè soc més de coordinar que no de dirigir. Digues, si de cas, que soc la cap de la Biblioteca de L’ETNO. I prou». Però tot el món sap que ella —coordinadora, dinamitzadora, agitadora, impulsora, planificadora, creadora, organitzadora i tot allò que calga i més— és la veritable manifassera major del projecte «Espanta la por». I que allà on va —per exemple, quan va exercir el càrrec de presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana (COBDCV), entre 2019 i 2021— sap exhibir admirablement els trets que a Alcoi, en les festes de Moros i Cristians, diuen que ha de tindre «l’home del balconet», que és la persona que s’encarrega d’organitzar des d’un balcó l’eixida de les entrades, després del crit ritual «Per Alcoi i per sant Jordi, avant l’entrada!» És a saber: «que sàpiga, que conega… i que tinga la gràcia!».
Una pregunta fàcil, Amparo, per a començar: què és «Espanta la por?».
Aiiii! Ehem, ehem, ehem! (Fa com qui s’escura la gola per a subratllar teatralment les paraules que dirà.) Jo crec que «Espanta la por» és el suport que, des de l’any 2016, dona una institució pública com és el Museu de L’ETNO a un moviment social que ja existia. Perquè moltes vegades pense: «L’Espanta és un moviment que ja existia abans que li donàrem forma de projecte institucional i el batejàrem». Saps aquella paraula meravellosa que tenim en valencià, comboi? Doncs jo diria que «Espanta la por» és això: un comboi; un comboi en què tot el món s’implica, tot el món participa i tot el món fa seua l’aventura de jugar amb unes determinades formes de la literatura popular. I això és la màgia que té «Espanta»: que tota la gent que hi participa, d’una manera o una altra —siguen biblio- tecaris, siguen mestres d’escola, siguen gestors culturals o siguen el que siguen—, pensa que està fent el seu «Espanta la por». I que el projecte és seu. I això és meravellós!
Reportatge de la Fundació Bromera al projecte «Espanta la por» de la biblioteca de L’ETNO
Com que dones per descomptat que jo ja sé què és «Espanta la por», no m’has explicat que és una campanya que es fa al voltant de Tots Sants, ni que tracta sobre l’imaginari fantàstic valencià, ni que va adreçada especialment a xiquetes i xiquets, ni… Vegem: si hagueres de fer l’exercici de definir i explicar en només un minut l’essència del projecte «Espanta la por» a algú que mai abans no n’ha sentit parlar, què hi diries?
Superfàcil! Mira: «Espanta la por és una campanya per a reivindicar l’imaginari valencià de la por cada any quan arriba Tots Sants. I ho fem precisament per Tots Sants perquè, en aquesta època globalitzadora en què ens ha arribat la festa estrangera del Halloween, hem trobat que és una oportunitat per a atraure l’atenció de les xiquetes i els xiquets envers les nostres criatures fantàstiques: per a parlar de rondalles i llegendes, per a reivindicar la narració oral, per a dinamitzar les biblioteques, per a fomentar hàbits lectors i per a fer que les menudes i els menuts —i també la gent gran!— s’enganxe a la lectura a través de materials i recursos diversos sobre la por en el patrimoni etnopoètic valencià. Això és Espanta la por: és una campanya. I és una campanya cooperativa que fem per tot arreu del País Valencià i que es coordina des de la Biblioteca de L’ETNO». Pim! Un minut! [Riu.]
«Pim! Un minut!» [Riem.] Si no m’he documentat malament, «Espanta la por» es presenta en societat a la tardor del 2016. Com naix? On i amb qui en vas fer les primeres converses? Què en recordes, de l’aventura de la gestació?
Recorde que a L’ETNO, no sé ben bé per què, es feia per Tots Sants un altar de morts mexicà… I la Biblioteca, que tenia uns pressupostos molt limitats, la dirigia Mari Carmen Cañada, que era la meua cap. Era fantàstica! I aleshores començàrem a sentir parlar de Dani Miquel, de Gisbert, de Labrado, de tu… I plantejàrem en una reunió d’equip: «Per què no deixem de fer per Tots Sants un altar de morts mexicà i fem costat a aquest moviment ciutadà que ja existeix al voltant de l’imaginari propi? Es tractava de reivindicar la consigna aquella de Dani Miquel: «Ni Halloween ni Hallowaan: per Tots Sants, monstres valencians!» Contactàrem amb l’Editorial Andana i de seguida vam arribar a un acord amb Ricard Peris per a fer servir les il·lustracions de La Maria no té por, que havia tingut tant d’èxit, per a dissenyar un cartell i per a muntar una exposicioneta a la Biblioteca del Museu. I férem activitats per a xiquetes i xiquets.
I el nom d’«Espanta la por»?
El nom d’«Espanta la por» va sorgir, me’n recorde perfectament, en un despatx de la Biblioteca. Hi estàvem Mari Carmen Cañada, la meua cap, i Andrés Marín, que era el dissenyador del Museu i feia uns dibuixos meravellosos. També estava Altea Tamarit, de l’Àrea de Didàctica… Volíem un nom per a parlar tant de la por com de la manera d’enfrontar-la. I anàrem pegant voltes a la idea fins que va eixir la frase: «Espanta la por!» I ens va agradar moltíssim. De fet, aquell mateix any, en vam registrar la marca: és una marca regis- trada a nom del Museu.
Es podria dir que «Espanta la por» és també una campanya de foment de la lectura?
Home! I tant… Hi ha una foto que m’agrada moltíssim i que ja te la passaré perquè ho entengues. No sé si recordes que el 2019 férem una exposició amb les disfresses d’«Espanta». Doncs bé: la foto és dels meus fills —Joan devia tindre set anys i ja llegia, i Guillem mirava llibres—, enmig d’una sala, al costat d’un calaix ple de llibres d’«Espanta la por», tots dos llegint. L’única cosa que volien fer quan arribaven al Museu era anar allí, a veure aquells llibres tan meravellosos, i llegir davant d’un drac enooooorme, que era la gran disfressa que teníem allí penjada. I estaven envoltats de monstres. Jo me’ls mirava i era com dir: «Uaaaaaau! Açò és pur foment de la lectura!» Tota la fantasia de les disfresses i dels narradors orals fa que els menuts se’n vagen als llibres completament embogits a veure què en poden traure, saps? I, al final, propiciar un contacte amb l’imaginari popular valencià per mitjà de monstres i criatures fantàstiques fa que molts xiquets s’interessen per aquest imaginari a través de les lectures: que els vinguen ganes de llegir. Crec que «Espanta» està desaprofitat per altres preceptors del llibre, com ara el Gremi de Llibrers, per exemple. O per les editorials. Moltes vegades ho he intentat: he intentat que totes les llibreries del Gremi de Llibrers de València tinguen un aparador d’«Espanta la por» quan arriba Tots Sants. I mai no ho he aconseguit. Però jo soc molt cabuda i igual algun any ho aconseguisc! [Riu.] Perquè a través de la por i a través d’aquesta excusa que és «Espanta» es podrien traure aparadors per a fomentar la lectura quan arriba Tots Sants. I tinc per a mi que aquesta podria ser una campanya comercial quasi tan bona com la campanya de Nadal.
T’he sentit parlar alguna volta del fenomen de l’admiració externa pel projecte «Espanta la por»: que allà on has anat a explicar la pel·lícula d’«Espanta» a la gent sempre li ha caigut la bava i ha dit «Ostres, quina cosa tan sensacional!».
Sí… [Somriu.] Quan més m’agrada és quan m’ho diuen a Catalunya. Dic: «Mira!» Perquè d’alguna manera serveix per a superar aquell complex que tenim de creure que no sabem fer bé les coses i que hem de mirar cap amunt pensant que allí les fan millor. Per una volta dius: «No. No és veritat això que el sant de fora sempre fa més miracles!». I l’admiració ve per la manera de treballar. L’admiració ve perquè des d’un museu i una biblioteca especialitzada s’ha projectat una campanya cap a les biblioteques públiques i s’ha aconseguit generar unes sinergies que han fet possible que «Espanta la por» s’estenga per tot el territori, i que tots els agents culturals que hi participen —és això que et deia abans— senten que és seu. Veus? Crec que aquest és un mèrit d’«Espanta la por»: que és un projecte que es podria extrapolar perfectament a qualsevol altre context cultural del món.
Vist des de fora, fa l’efecte que «Espanta la por» és cada any igual i cada any diferent. Perquè hi ha un denominador comú, que és el que caracteritza la campanya, però després cada any inventeu una moguda nova, no? De tot el repertori d’iniciatives que al llarg de nou edicions heu sigut capaços de gestionar, quina és la que et procura un orgull especial?
Només una?
Va. Que en siguen tres, si vols. Per ser tu, eh? [Riem.]
La primera va ser la de les disfresses, l’any 2019. Crear les disfresses dels monstres valencians amb un grup de dissenyadors joves de l’Escola de Disseny… Aquell procés, per a mi, va ser… Uf! Espec- tacular! Crec que no faré res millor! [Riu]. Anar a una escola i parlar amb un professora d’indumentària per a dir-li: «Hola! Soc de L’ETNO i vull fer unes disfresses per a menuts perquè es disfressen de monstres valencians. Perquè clar: com que arriba el Halloween i tot el món es disfressa de coses rares…». I em va dir: «No, mira, farem dues línies, una d’alta costura per a adults i una altra de baix cost per a menuts». I jo vaig dir: «Ostres! Quina meravella!». I la manera de crear tot allò va ser increïble! No sé si te’n recordes que us contactàrem, a una sèrie d’autors, perquè documentàreu com haurien de ser els personatges. I anàrem creant, amb joves de vint i pocs anys que d’entrada no en tenien ni idea, les disfresses de l’Home del Sac, el Caro, la Bruixa, l’Home dels Nassos, Queixalets, la Quarantamaula, el Gegant, el Dimoni, el Drac… I el resultat va ser preciós! Sobretot perquè, al final, fins i tot els qui vam fer de models vam ser els mateixos bibliotecaris. És a dir: s’hi implicà tot el món!
I els altres dos orgulls especials?
Les altres dues coses que em van agradar molt van ser: fer el joc de taula «Espanta la por», que també va eixir el mateix any 2019 —la llàstima és que, malauradament, va quedar una mica encapsulat per la pandèmia i no li vam poder traure tot el profit que crec que hauria pogut tindre—, i, després, clar, la Guia inacabada de la fantasia valenciana…
Si no l’arribes a dir hauríem discutit, clar…
Home! És que la Guia inacabada em sembla un recurs fonamental: la bíblia valenciana del nostre imaginari.
Oidà! Veus com t’hem de voler? [Riem.] Per cert, parlant de bíblies… El País Valencià serà de Caros, Quarantamaules, Esquiladers, Nyítols, Homes dels Nassos, Butonis, Tribs Reials, Mares dels Vents, En- cantades i Reines Mores… o no serà?
Com, com, com, com?
Si creus que «el País Valencià serà fantàstic o no serà»?. Vull dir: de quina manera valores que el patrimoni etnopoètic és o no és important en una societat com la nostra per a la subsistència d’una personalitat pròpia?
Per a crear la nostra identitat? Per a definirnos?
Això.
Home! I tant que ens defineix! Tu sempre dius una cosa que a mi m’agrada molt: que l’ànima de les persones, com la dels pobles, està feta de paraules i de fantasies. No deies tu això, aquella frase tan bonica? Doncs jo pense que aquest imaginari, fet de paraules i fantasies, ens permet construir una personalitat, una identitat, una consciència col·lectiva. Una ànima, si vols. Però passa que —diguem— estava completament adormit. I jo crec que despertar tot aquest imaginari ens fa ser conscients de tot allò que érem, de tot allò que som i de tot allò que podem ser. Mira si n’és d’important! A mi hi ha una cosa que m’al·lucina quan parle amb gent major… L’altre dia vingué un grup d’una escola d’adults, d’ací de la ciutat, i al principi em deien: «No. És que nosaltres no coneixem cap monstre valencià!» I jo em dic: «Que no?» Total, que no sé com va anar la cosa que els pregunte: «Coneixeu la Marieta? Us sona això de “Marieta, ja vaig pel primer escaló”? I les senyores van fer:
«Fuaaaaah!» Veus que de sobte se’ls obrin els ulls perquè hi ha alguna cosa poderosa que connecta amb elles. I una diu: «Eu! Clar que sé això què és!» Fan clec I comencen a recordar, i a connectar. I t’adones que tots els personatges i totes les narracions i totes les meravelles estan adormidets en el record. I que, al final, ens estan definint. I despertar-los ens fa redefinir-nos a nosaltres mateixos: com a persones i com a poble.
«Espanta la por» és la demostració del potencial brutal que pot tindre la coordinació de sinergies entre la xarxa de biblioteques públiques i altres entitats de gestió cultural?
«Espanta la por» és un projecte que arrela en la xarxa de biblioteques perquè naix en una biblioteca: la biblioteca de L’ETNO. Quan vam començar a llançar la canya a les biblioteques no coneixia la majoria de gent…
Però tu vas ser presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana, no?
Sí. Però això va ser després. La gent l’he coneguda a partir d’«Espanta». Per què les biblioteques? Perquè les biblioteques, de millor o de pitjor manera, estan presents en tot el territori valencià i poden aportar la connexió territorial que a nosaltres ens falta. Però amb una doble intenció: que elles ens ajudaren i nosaltres ajudar-les a elles. Després de tants anys de treball vam comprendre que si tu vols arribar a la ciutadania has d’arribar primer a una entitat que et puga arrelar en el veïnat de cada barri i cada poble. I les biblioteques són clau en això. Són els nostres puntals. Perquè tenim la sort que, a pesar d’estar molt mal dotades, tenen molt bons professionals. I cada vegada hi ha més gent implicada.
Em ve al cap que, fora de la campanya «Espanta la por», no sé si ningú més ha sabut rendibilitzar com cal això que dius i que s’ha demostrat tan potent: la coordinació del conjunt de la xarxa de biblioteques públiques com un instrument fabulós per a crear i recrear grans projectes globals de foment de la lectura.
No, no, no. Ningú més… La Generalitat Valenciana, que és l’organisme responsable del sistema bibliotecari valencià, no té ara com ara cap projecte obert de coordinació que vaja més enllà de donar subvencions per a la compra de llibres i materials. No, no n’hi ha: no hi ha cap projecte que abrace i involucre totes les biblioteques. I és una llàstima, perquè el potencial és extraordinari!
Per acabar… tenia apuntat per ací: «Quines són les claus de l’èxit d’Espanta la por?» Però més o menys, crec que ja ho has explicat.
La generositat institucional. Aquest és un sintagma que últimament he gastat prou. I és que oferim recursos de manera gratuïta. Tot allò que crea la biblioteca ho oferim als altres. I ja està. Aquest és l’èxit que té! L’èxit és crear una criatura que siga cada any original i innovadora, i oferir-la a totes les entitats vinculades al projecte. Per cert, una iniciativa de la qual no hem parlat, que també té relació amb el foment de la lectura dins de la campanya, és la col·lecció de contes «Espanta la por». Ja en portem publicats set: Marta i la Tarasca, de Guillem Furió, Almudena Marín i Sergi Morales; Marta és un donyet, de Sergi Morales; L’Home dels Nassos, de Miquel Puig; Benvolguda Quarantamaula, de Francesc Gisbert; Soc una bruixa?, de Mercè Climent; L’Home del Sac, d’Almudena Francés; i Marieta i el mort, de Carles Cano. Són contes per a menuts i menudes que anem publicant amb la intenció d’anar conformant una línia de col·lecció que no s’interferisca amb l’oferta de cap editorial comercial. Tracten sobre monstres valencians en un context contemporani, sempre amb bons escriptors i bons il·lustradors (com ara Joel Miralles, Patricia Bolinches, Marc Bou o Aitana Carrasco). I la idea és que tots aquests llibres estiguen disponibles a les biblioteques i contribuïsquen a augmentar la muntanya de llibres i de publicacions que ja hi ha sobre el nostre imaginari. Veus? En aquest sentit, un dels recursos que nosaltres donem sempre és una bibliografia actualitzada de tot allò que estiga vinculat amb la campanya. La idea, una mica, és de dir: «Mira quins llibres n’hi ha, mira quins llibres podeu recomanar, mira quins llibres pots posar a l’aparador de l’entrada de la teua biblioteca…» Tot això és «Espanta la por!».
Hem parlat adés de les grans iniciatives acomplides. I m’has parlat de les disfresses, del joc de taula i de la Guia inacabada. Però… quina és l’ambició secreta que tens encara pendent de fer un dia? De dir: «A mi m’agradaria un any tirar la casa per la finestra i…»
Un any hem de fer, perquè encara no ho hem fet mai, un bon repositori digital de tots els recursos que n’hi ha: tota la música vinculada, tots els pòdcasts que estan parlant de l’imaginari, totes les publicacions, totes les geografies… Tindre un lloc on poder introduir i oferir tota aquesta informació estaria molt bé.
«El Gran Portal de la Fantasia Valenciana», no?
Això és. I crec que ho necessitem. I m’agradaria fer-ho. Però quan arriba el moment sempre dic: «Uf!» Perquè no veges com és de complicat gestionar això des de l’administració pública! Se’m fa sempre costera amunt…
Fotografies de Ampato Pons, directora del projecte «Espanta la por» i de la biblioteca de L’ETNO als Premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2025
I ja per a acabar, necessitaria que em digueres una frase d’aquelles per a posar en una vitrina amb la qual poder tancar la peça. Del tipus: «Per a mi Espanta la por és…» «Per a mi Espanta la por ha significat…»
No ho sé: «Per a mi Espanta la por és l’oportunitat de fer país», per exemple. O bé: «És l’oportunitat de recuperar la nostra memòria i la nostra identitat». És que són tantes coses! Però em quede amb això: que és una oportunitat. M’agrada la idea que siga una oportunitat. I que l’estem aprofitant.
Fem una cosa! Crec que seria bonic fer un tancament així: una enumeració sobre les oportunitats que creus que «Espanta la por» ha sigut capaç d’aprofitar. Has dit que «Espanta la por és una oportunitat per a fer país, per a recuperar la memòria i la identitat… Dis-ne tres o quatre més. «És una oportunitat per a…» I amb això tancaríem l’entrevista.
És una oportunitat per a fomentar la lectura, és una oportunitat per a aprendre a escoltar (necessitem escoltar, majors i menuts: això és imprescindible!), és una oportunitat per a reivindicar les biblioteques. És que són tots els objectius que té «Espanta», realment! És una oportunitat per a fer coses junts. I això és el més important: que puguem demostrar que es poden fer coses de manera cooperativa quan hi ha un objectiu comú. És una oportunitat de demostrar que podem fer coses com a poble, realment. I celebrar l’amor a les paraules i a l’art de les paraules.
Que bonic!
Va! I ara li poses tu la literatura que vulgues i ho arregles! [Riu.]
Mira que et dic: no caldrà! Perquè tal com ho acabes de dir crec serà perfecte…
Entrevista realitzada per Joan Borja i Sanz
