Fani Grande (Massamagrell, 1966), és d’aquelles persones que tenen el do de contar històries. Ho fa amb una veu clara, directa i plena de caràcter. De la televisió a la premsa, dels blogs als llibres, sempre ha tingut una cosa a dir i ho ha fet amb estil propi.
Molts la recorden per A la Babalà, aquell programa infantil que va marcar una generació a Canal 9. Però el seu camí ha sigut molt més llarg. Durant anys, va escriure columnes a Levante-EMV i amb El Fémur d’Eva es va convertir en una veu imprescindible: crítica, irònica i amb un ull clínic per analitzar la societat.
Amb els llibres ha obert noves portes. Va escriure la trilogia d’Empar, on parla de tradició i valors socials amb una mirada fresca i pròxima als més joves. Amb Jo soc així i això no és un problema, va posar el focus en la realitat de les persones trans, donant-los veu i espai. I amb La neurona Lectoreta, il·lustrat per Ortifus, ha fet que ciència i lectura siguen tan divertides com necessàries.
El que fa especial Fani Grande és la seua capacitat única per connectar amb el lector de manera sincera i emocional. Sap captar l’atenció amb una immediatesa que enganxa des de la primera línia i aconsegueix fer riure amb una naturalitat que fa que els seus textos siguen un plaer per a qui els llegeix. Però no es queda ací, també és capaç de fer pensar, de provocar reflexions profundes sobre la societat, les seues contradiccions i les realitats que sovint passen desapercebudes. Fani té la facultat de tractar temes complexos amb una mirada fresca i accessible, fet que l’apropa a un públic ampli. La seua trajectòria és una mostra palpable de com les històries ben contades, amb veritat, empatia i sensibilitat, tenen el poder d’aconseguir una empremta duradora en la memòria i l’esperit de qui les rep.
