Núria Vizcarro, dramaturga
Imagina’t que pots decidir com es mouen o parlen els personatges d’una història; com és l’habitació, el bosc o l’estació de tren on passa eixa història. Hi ha una condició, però, no és una pel·lícula, ho hauríem de poder representar… Pot entrar un avió a un escenari, és clar que sí, però com ha de ser de gran perquè passe per la porta? Podem veure un avió sense que siga un avió? Saps què vull dir?
Tot és possible, però no, però sí…
Aquest darrer apunt, aquesta necessitat d’adaptar el que estàs imaginant a la realitat del codi teatral, és el que, al meu entendre, fa interessant la lectura de teatre per a joves, infants i per a tothom. Perquè llegir teatre no només estimula la imaginació, tota lectura és molt ben rebuda per això, sinó que a més a més, obliga a l’adaptació a un tipus de codi, un tipus de mecanisme mental, que, dins de les regles del llenguatge escènic, fa encaixar tot allò que vulgues explicar amb les diverses convencions teatrals. Al teatre d’objectes ho veiem molt clar, però tot tipus de proposta escènica té les seues convencions teatrals. És aquesta traducció de la realitat al llenguatge escènic, la que ens permet entendre que una cadira és una casa o que només amb una tenda de campanya es pot explicar tot un món i un context històric i social com en Cremallera de Sònia Alejo (Bromera, 2019).
Llegir teatre per fer teatre
És per això també, entenc, que la lectura de teatre s’utilitza com a recurs pedagògic a l’aula, nombrosos textos publicats en són exemple, perquè és una lectura amb promesa de ser alguna cosa més. Una lectura que pot seguir viatjant, fer-se present i acabar amb una representació, que potser tindrà públic o no, però ha necessitat un disseny mínim, una lectura en veu alta, l’escolta necessària entre les actrius i els actors per tal d’entendre què està passant i poder mantenir un diàleg i sobretot, una altra de les coses més meravelloses del teatre, el treball en equip. Citarem per ser la primera editada en valencià, tot i que descatalogada, Mitja dotzena d’Empar de Lanuza (Tres i Quatre, 1984) i una altra de molt més actual i que forma part de tota una sèrie, Empar, la becaeta i el ‘patiarcat’ de Fani Grande (Bromera, 2019).
N’hi ha molt on triar, encara que n’hi podria haver més, clar…
Tenim un bon nombre de títols i autores i autors per triar des d’eixa primera que comentàvem de 1984. Tot i això, són poques les editorials que s’hi dediquen i sovint les publicacions apareixen arran de diversos premis literaris; la citada Cremallera o El xiquet que volia una falda escocesa d’Adrián Novella (Bromera, 2018) són els darrers textos publicats guanyadors del Premi de Teatre Infantil i Juvenil Escalante i són un exemple de la diversitat de temàtiques, recursos teatrals i utilització de llenguatges contemporanis que estan presents en qualsevol obra de teatre per a la infància i la joventut en valencià.
Ens animem?
Llegir teatre és una porta oberta a mons molt diversos, creats a la pròpia mida i des d’on descobrir mirades, decisions i aventures curioses i úniques que sovint passen a partir d’allò més quotidià, com a Castigats! de Juli Disla (Bromera, 2002), Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal – Ciutat de Carcaixent.
I una altra cosa que també està molt bé: tot això, quasi sempre, només en una horeta o horeta i quart, què més es pot demanar?
Article de la campanya «Fem visible la LIJ» de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura
