Xavier Aliaga, periodista i escriptor
La Literatura Infantil i Juvenil, amb matisos, s’assembla molt a la literatura per a adults: hi ha factors que no controlem, però fer-nos visibles és una qüestió d’ambició.
Quan parlem de visibilitat ens referim a una presència social i un prestigi més grans. Requisits per una difusió més satisfactòria de les propostes dels nostres autors i autores. Una paradoxa LIJ és que la presència social està parcialment garantida a través del sistema educatiu i la prescripció. Es tracta d’un reducte agradós, que transmet la falsa sensació que les nostres obres tenen abast i difusió. Però es tracta d’una producció captiva, un tema que Carles Durà abordava en la seua novel·la Lectura obligatòria (Tabarca, 2016).
Qualitat
La prescripció condiciona l’anàlisi, però no impedeix fer una mirada crítica. Tot i l’allau de novel·les que es publiquen, hi ha una sèrie d’autors i autores que, quan preguntes al professorat i als adolescents del teu entorn, esdevenen recurrents. Els premis a obra publicada (Samaruc i el més recent del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) també són un marcador interessant i no són estranyes les coincidències entre lectors i crítica: Cor d’elefant (Bullent, 2014) de Teresa Broseta o El triangle rosa (Bromera, 2017) de Silvestre Vilaplana són exemples d’obres premiades, de qualitat i que han arribat. Tampoc no és casualitat que una autora LIJ consagrada com Gemma Pasqual també haja tingut bona acollida quan ha fet el salt adult.
Retroalimentació
Aquesta retroalimentació entre els mons literaris adult i juvenil -parle també per pròpia experiència- és positiva, perquè als autors i autores ens fa entendre que el nivell d’exigència i qualitat no ha de baixar quan ens enfrontem a públics més joves. Més aviat, hauria de ser el contrari. Hauríem de tenir l’ambició que les nostres obres per a joves tingueren la complexitat i creativitat suficients per saltar la tanca escolar i fer-se visibles més enllà de la prescripció educativa.
Això requereix intencionalitat i esforç, però res està per inventar: el cinema d’animació va entendre fa molts anys els beneficis d’elevar els seus estàndards de qualitat i complexitat, les capes que contenien les seues pel·lícules per despertar interès d’un públic intergeneracional. L’obra de Hayao Miyazaki o la de la factoria Pixar demostra que es podien fer obres mestres susceptibles d’arribar a públics transversals.
Socialització
Altrament, durant molt de temps he tingut sota sospita les obres juvenils situacionals, ancorades en les problemàtiques dels col·legis i instituts. Potser l’experiència com a pare o llegir obres que conjuguen la qualitat de què parlava amb l’oportunitat (que no l’oportunisme) m’han fet canviar d’opinió. Novel·les com la citada El triangle rosa, sobre la fòbia al col·lectiu LGTBI que malauradament sempre està present, o la recent La taca (Tabarca, 2021) de Carles Durà i Antoni Rubio, sobre la manera en què la pornografia vicia les relacions sexuals dels joves.
Una manera de guanyar penetració social. I qui sap si d’arribar a l’àmbit familiar sense necessitat de la mediació escolar. Perquè aquest, en acabar, hauria de ser el nostre objectiu principal.
Article de la campanya «Fem visible la LIJ» de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura
