Juli Capilla, escriptor i editor
Els pares són, en primera instància, uns proveïdors fabulosos de llibres, uns prescriptors de la lectura quasi infal·libles. També ho són els mestres, els professors d’institut i universitaris, els amics… La família més pròxima, però, constitueix l’autèntic puntal en la formació dels infants com a lectors. I els àlbums il·lustrats, el millor gènere literari per a iniciar-se en la lectura.
Quan era menut no hi havia gaires llibres a casa, només uns quants, de fonamentals: la «Biblioteca Básica Salvat», la clàssica enciclopèdia il·lustrada, les Obras Completas de Vicente Blasco Ibáñez, i alguns llibres temàtics de viatges i curiositats universals, donació paternalista d’una caixa d’estalvis ja desapareguda. Va ser una tieta qui em van inculcar el gust per la lectura —la meua padrina, una prescriptora fantàstica!—, que insistia sempre en com n’era d’important llegir i, cada any, pel meu aniversari, em proveïa de bona cosa de llibres.
Fer-se una biblioteca personal
Va ser d’aquesta manera com vaig poder fer-me una biblioteca pròpia, i a la meua habitació! Així, hi van entrar a poc a poc els clàssics infantils i juvenils de sempre: L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson; Robinson Crusoe, de Daniel Defoe; Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift… I també còmics o tebeos entranyables, com ara Érase una vez el hombre, Mortadelo y Filemón, els Pitufos… D’àlbums, però, no en tenia cap.
La família, un prescriptor excepcional
Som una espècie que tendeix a imitar, a seguir els costums dels progenitors. Si hi ha llibres a casa i els pares llegeixen amb nosaltres des de ben menuts, de ben segur que tindrem una predisposició positiva envers la lectura. Hi haurà persones que llegiran més. I n’hi haurà que no tant. Però l’hàbit s’adquireix per imitació. Una casa amb llibres propiciarà, amb tota la probabilitat, una família lectora. I la família, a més dels pares, pot ser també algú que ens estimem i en qui confiem.
La biblioteca personal, des de ben menuts
Mentre escric aquest article, la meua filla em reclama. És hora d’anar a dormir. Abans, però, com cada nit, toca llegir un conte; o dos, o tres, o quatre… els que facen falta. No té aturador. Li agrada llegir, sobretot àlbums il·lustrats, com ara De què fa gust la lluna, (Kalandraka, 2006), de Michael Grejniec.
Gràcies a aquesta biblioteca personal, la meua filla va ser capaç de llegir fins i tot abans de saber llegir, abans de reconéixer les lletres, escoltant com li llegíem en veu alta cada nit. Es deixava portar, contentíssima, per la nostra veu i per les il·lustracions. Els àlbums tenen aquesta virtut: són una simbiosi perfecta entre text i imatge, o viceversa. Àlbums tan autèntics com ara els que publica Bromera de Rocío Bonilla: la col·lecció de «Minimoni». Però també d’altres títols, ben atrevits i divertidíssims: A voltes la mare té el cap ple de trons, de Bea Taboada; La cabra serafina, de Blai Senabre, o La sireneta, un clàssic d’Andersen il·lustrat per Quentin Gréban. Els que publica Andana d’Oliver Jeffers són també molt destacables. Ferran Ferralla i el botó de les emocions, d’Irene Verdú i Daniel García Moragues, editat per Tramuntana, és ben original. I L’escombra de la Bruixa Polida, d’Anna Serra i Marta Puig, de Lletra Impresa Edicions, és una al·legoria en favor de la igualtat, la llibertat i l’afany de superació personal.
Ara la meua filla ja comença a llegir algunes lletres; en majúscules, clar, i molt a poc a poc. Però està en aquesta fase en què les lletres de l’alfabet deixen de ser uns gargots inintel·ligibles i adquireixen tot l’abast semàntic i la dimensió emotiva del llenguatge de què ens servim per a entendre el món i gaudir-ne a través dels llibres.
Mentre la meua filla llegeix, em ve la son. Tanque els ulls i em deixe bressolar per les històries fantàstiques dels àlbums il·lustrats.
Article de la campanya «Fem visible la LIJ» de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura
