Immaculada Cerdà
Acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
«Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria»
Joan Fuster
M’agrada que la data triada per a celebrar una festa, en aquest cas, el Dia de les Lletres Valencianes, no estiga associada a la mort, ni a la mort d’un poble en una guerra ni a la mort d’un escriptor. Per contra, dediquem el nostre dia gran de la literatura en valencià fent-la coincidir amb la data de la primera edició del Tirant lo Blanc imprés a València al taller de Nicolau Spindeler.
És una idea feliç que cal preservar en la ment, la unió gojosa d’escriptura, lectura i orgull. Però encara hi ha més darrere de l’efemèride, podem parlar d’una indústria que València encapçalà en tot l’estat: la impremta, podem parlar d’innovació i també d’importar coneixements i expertesa. La creació d’una indústria cultural capaç de generar l’aparició d’un èxit de vendes.
El 20 de novembre és el dia de les persones que necessiten bolcar en paraules, creant imatges i obtenint ritmes, els pensaments que els turmenten o amb què s’expliquen el món que els envolta; relats de ficció per a moralitzar o entretindre, la versió personal d’uns fets reals per a la història o només, només!, per a exorcitzar la idea de la mort. Ferits de lletra, poetes, assagistes i novel·listes fan realitat el seu somni gràcies al treball de la gent del taller, dels qui s’encarreguen de les correccions, la maquetació, l’edició en definitiva d’un artefacte cultural dels més perillosos. Encara quedaria per afegir el paper dels responsables de la traducció. Els qui han permés l’intercanvi de saber, els qui ens han regalat altres maneres de veure l’univers. Cal rescatar-los d’un oblit injust i reivindicar la figura del torsimany.
Amb tot, com deia Ray Bradbury, l’autor de Farenheit 471: «No cal cremar llibres si el món comença a omplir-se de gent que no llig, que no aprén, que no sap».
M’avalen poques virtuts, potser una siga formar part del món —molt femení— dels lectors, de les lectores. He llegit amb els meus fills de menuts, els he llegit quan no en sabien i els he escoltat llegir-me en veu alta els diàlegs que, de tant repetir, ja coneixíem de memòria. Els he contat llegendes durant les llargues travessies amb l’automòbil sense pantalles per a entretrindre’s i milanta mil acudits que, ara d’adults, encara recorden amb la sensació d’encanar-se de riure.
He gaudit i molt amb la literatura infantil que hem llegit en família. En canvi, en arribar a l’adolescència, aquella meravellosa relació mare-fill/a-llibre es veié afectada greument. A la incomoditat provocada pel còctel molotov d’hormones, molta faena i poca paciència, hi afegiré un extra: ja no coincidíem en gustos o, almenys, en la tria de les lectures escolars. La lectura deixà de ser, com tantes altres coses, una activitat en família. Reclosos als seus dormitoris, aquells adolescents malhumorats renegaven de tot, també d’aquells llibres obligats. Abans de seure per a escriure l’article, raone amb ells, ara ja adults: Què vos hauria agradat haver llegit? —els pregunte i m’omplin els braços de llibres que no formen part del cànon escolar.
Tinc la sensació que hi ha temes menors, dins d’una literatura (la infantil i juvenil) que ja du el llast de literatura per a lectors sense formar. Cal desfer-nos dels prejudicis i recomanar-los poesia o gèneres com la ciència ficció o la novel·la d’aventures, donar-los l’oportunitat d’acostar-se a les bones traduccions dels clàssics, i l’humor, l’alegria que tan ansiadament busquen els jóvens… i Joan Fuster.
Article de la campanya «Fem visible la LIJ» de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura
