Joanjo Garcia, escriptor
Existeix la literatura infantil i juvenil? La conjunció copulativa que uneix els termes, els ajunta o només el concatena? La LIJ és només una etiqueta? Si busqueu respostes per a les preguntes, l’enhorabona, perquè aquestes són el combustible que ens ajuda a escriure: els interrogants.
Més preguntes. Escrivim igual per al infants que per als joves? Evidentment no. Amb la mateixa intenció? Malauradament massa sovint. Que per què no ho hauríem de fer així? Perquè la infantesa és una etapa i la joventut un trànsit, quan no un tràngol. D’infants llegim com a infants i la lectura és una finestra a altres mons. De joves, perden aquesta innocència i no es conformen amb mirar, volen trencar els vidres.
Ara bé, malgrat les diferències: escriviu, escriviu, escriviu! Només us (ens) cal paper i bolígraf. Ah, se m’oblidava, i alguna cosa a dir, com ara Muriel Villanueva i tot el que ens explica a Rut sense hac (Edicions, 62, 2018) i Duna (Babulinka, 2015). Després acararem les divergències segons el públic objectiu. Per ara la primera regla és equivocar-se una, cent, mil vegades. Fer-ho malament, per a fer-ho regular fins a fer-ho bé. Aquest és el camí. Veja’m les dreceres.
Sobre què volem escriure? Sovint responem aquest què amb uns personatges i un paisatge, un escenari, una època. Una novel·la és bàsicament això quan la llegim. Però mirem més enllà: hem de centrar-nos en un tema, o fins i tot en una tesi o una hipòtesi. Volem escriure de l’amistat, de l’amor, de la pèrdua, per a dir la nostra. Sinó per què? I ací bé la primera divergència. En les novel·les infantils el tema ha d’estar visible. Ha de ser explícit perquè els lectors l’identifiquen en una primera ullada. En la novel·la juvenil és suficient que estiga present. Serà els fonaments de la història des d’on sorgiran els subtemes i trames que el sustenten. Fer-lo explícit tritura la principal arma que tenim contra els i les adolescents: la provocació. Reitere: contra, i no amb. Vulguem o no hem d’esperar la seua oposició. Complaure’ls és començar perdent.
La segona passa és construir els personatges abans de sucumbir a l’argument; que no siguen un mer apèndix d’allò que voleu contar. Si aspireu a fer uns personatges creïbles, creieu-vos-els. Deixeu la història a les seues mans. Si n’heu trobats de bons us perseguiran a les nits, us reclamaran que els allargueu la vida.
La tercera? Començar a sargir. Què diferencia escriure bé de fer-ho regular? Les costures. Quan comencem tenim una sèrie de seqüències, un grapat d’escenes, els moments climàtics de la història. A ells ens dediquem amb esforç. I, de vegades, ens n’obliden dels intersticis i la narració funciona a tombs de dramatisme. Els moments que requereixen que més despleguem les destreses són els aparentment fútils. Treballem més les parts que més mandra us fan. Si deixeu buits, s’ensorrarà el ritme.
Una altra part és buscar un punt de fugida, com als dibuixos. Ajudarà a donar cos i volum a les imatges i les metàfores. Cal entendre que els elements d’estil no són peces embellidores, no són els tapissos amb els quals decorarem l’edifici narratiu. No, són els murs sobre els quals construïm. Han de tindre eficàcia, però, sobretot han de tindre coherència. Sobre el punt de fugida confluiran les nostres línies i ens conduirà a un final.
I ara que tenim final, només ens queda recomençar.
Article de la campanya «Fem visible la LIJ» de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura
